Aprenent de llengua

Josep Ubach

 

Una de les coses agradables de la meva feina és que m’ofereix la possibilitat de xerrar amb gent molt diversa. Per poc que t’hi fixis et pots convertir en un analista de la riquesa filològica del país, un detectiu de les tendències sociolingüístiques. La llengua és la matèria primera de l’escriptor i, és clar, més que als diccionaris és a la parla viva on es troben tresors inconeguts, joies amagades als raconets més oblidats d’aquesta nostra bella i vellíssima llengua, avui tan dramàticament amenaçada. Aquest mateix matí he visitat una dona menorquina, d’Es Castell. Quan li he preguntat sobre els medicaments que prenia, m’ha dit que de tant en tant ingeria unes píndoles per sa protecció des ventrell. M’ha fet gràcia que el mateix fàrmac que al Principat serveix per protegir l’estómac, a Menorca serveixi per protegir es ventrell. El mateix ventrell de l’Ausiàs de fa cinc-cents anys. La senyora venia amb un quadre gripal, una galipàndria contundent, i m’ha comentat que, a banda de la clàssica simptomatologia que acompanya aquests casos, tenia molt etxems. Etxems? li he qüestionat al mateix moment que intuïa ja, meravellat, el significat d’aquesta onomatopoiètica paraula balear. M’ha fet un esternut simulat perquè m’adonés definitivament del significat de l’etxem. M’ha demanat: i com es diu en català?. Bé, per aquests voltants en diem esternut, però no massa lluny, Eix Transversal un xic enllà, en diuen eixavuiros. L’he deixada amb un pam de nas a la dona en qüestió. Nas constipat, civilitzat i català de països, però nas al cap i a la fi.

Recordo el meu primer contacte amb aquest estrany mot característic de la Plana de Vic. Feia pocs dies que ocupava una plaça de metge interí a l’Àrea Bàsica de Manlleu, acabat de sortir de l’ou de la residència de l’Hospital de Bellvitge, quan m’arriba una senyora de mitjana edat:

—Bona tarda.

—Bona tarda, doctor.

—Què li passa?

—Eixavuiro.

—Com diu?

—Eixavuiro.

—Que eixa què?

—Eixavuiro, cony, que em passo el dia eixavuirant i traient aigua pel nas.

—Perdoni, no l’entenc.

—Eixavuirar —em diu pujant el to de veu.

—No li he dit que no la senti. Li he dit que no l’entenc. No entenc què vol dir ni eixavuiro ni eixavuirar. No cal que cridi més, l’escolto perfectament, simplement que m’expliqui què vol dir eixavuirar.

—Ah! Perdoni. Aaatxís —em fa.

—Esternudar!

Així és com els osonencs anomenen els etxems menorquins.

 

Extret de Josep Ubach, «Metge de poble» (Annals de Medicina, vol. 86, núm. 2, 2003)

Mot relacionat