Joan Maragall: “Sobre l’excursionisme”

 

Sobre l’excursionisme
(1904)

Joan Maragall

 

Excursió, per a nosaltres, habitants de la ciutat, vol dir principalment anar a fora ciutat, al camp i a sos llogarets, a les muntanyes solitàries, a lo que en diem natura en oposició a la ciutat obrada i habitada per gran munió d’homes, i al baf espiritual intens que se’n desprèn; no perquè això no sia també natura, sinó perquè allò ens-e sembla que està més a la vora de l’origen amb tota aquella majestuosa inconsciència dels començaments.

Doncs, una excursió, per a nosaltres, és quelcom d’exquisit, d’excitant. El nostre sentit, esmolat per l’intensitat de la vida ciutadana, frueix de la natura primitiva amb un gran deler espiritual, com volent apoderar-se’n espiritualment i fer-la viure en nosaltres amb el ritme accelerat de la nostra sang enfebrada que li manlleva frescor, comunicant-li ardor. És un bany d’aigua fresca que prenem de tant en tant amb gran delit, mes no sense esgarrifança.

[…] Així mateix nosaltres de ciutat semblem orats d’amor davant la natura, que d’un cop de vista restem extasiats, i cada flor del camí ens dóna meravella, i una posta de sol ens fa plorar, i el pas d’un vol d’aucells, quina alegria!, i la muntanya mig emboirada ens és sublim misteri, i pugem a la congesta sols per a tocar la neu com criatures. I al costat nostre l’home de la natura resta quiet i serè i té ben poques paraules d’alabança: ell coneix bé les senyals del temps i els perills de les muntanyes, i els camins dreturers i les marrades, els amagatalls de les bèsties, les virtuts de les herbes i les fonts, i els llocs mellors per al repòs, i el nom de cada plec de les terres que aprop i lluny obira; però no en parla més de lo just ni en mostra cap desfici. Si parla d’un cim alt, diu senzillament que és alegre; si parla d’una font, que l’aigua és freda; d’un coll diu que n’és forta la pujada, que al cingle hi ha un mal pas, i que l’anar pel món vol delit i bona cama. No és pas que no ho estimi, ell, tot allò: ben segur més que nosaltres. Ningú com ell sap mastegar amb amor un bri d’herba, cap mà com la seva per a amanyagar una soca, i fins les pedres semblen coneixe’l quan amb el cap del bastó les colpeja com a un amic a qui toqués l’espatlla. Nosaltres, amb tot el nostre desfici, en un no res l’oblidem, la natura tan sobtadament aimada; mes ell, si el traieu del terrer, tot seguit l’enyora i es decandeix, i fins a tornar-hi no sap lo que li passa.


Joan Maragall, fragment d’un article publicat al

Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, de gener de 1906,
titulat «En Jacinto Verdaguer excursionista»