Llumí, mot alguerès per als mistos, calc d’un mot regional sard-italià, parent de l’italià lucìgnolo, francès lumignon, reto-romànic limiegl, resultant d’una alteració del greco-llatí ellychnium ‘bocinet de fusta usat per encendre foc’, sota la influència del francès allumette i els seus afins; el mot de l’Alguer no fou divulgat fins a la publicació d’una narració folklòrica algueresa en el BCEC (1907): «no tenia foc, y, trobant-se en butxaca apenes (< it. appena ‘només’) un llumí, l’encén —». D’aquí va treure un savi diletant barceloní l’estupenda, espaterrant, pensada d’usar aquest bord, pertanyent només a un parlar atapeït d’italianismes i sardismes, per reemplaçar el nefandíssim català mistos, culpable de terminar en -o.

• Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, V, pàg. 302-303