FURRO, pall., ribag. i lleid. ‘(animal) esquerp, guit, salvatge’, probablement alteració de furo maestr. i arag., id., que es relaciona per una banda amb el cast. huraño (antic foraño) ‘esquerp’, provinent del ll. foraneus ‘foraster’, ‘estrany’, i per altra banda, amb fura i la seva família: segurament resultant de l’encreuament d’aquests dos grups; la -rr- sembla deguda a la influència del vulgarisme furri, furris (val. i cast. dial.), ‘menyspreable’, ‘púrria’, que és d’origen diferent. […] Furro no és sols de Pallars i Ribagorça, car arriba més al Sud en català occidental: me’l comuniquen de la rodalia de Lleida, com a adjectiu o substantiu, amb la definició «persona de mal caràcter, solitari, esquerp».
- Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. IV, pàg. 238
Comentaris recents
cara de pomes agres
No és l'única variant amb fruites perquè també...
cara de pomes agres
Arran de "pomes agres" he recordat que l'escriptor...
tant li fa naps com cols
També hi ha l'expressió "que si naps, que si col...
en ser negre, botifarra
Això del pintor aquell que està començant un qu...
en ser negre, botifarra
"En ser negre, botifarra" veig que seria l'equival...