L’origen d’aquesta expressió, que d’entrada tenia un sentit no metafòric sinó literalment cromàtic, es remunta a l’Església primitiva. Aquesta va anomenar el diumenge que segueix al de Pasqua com el dominica in albis deponendis (o depositis), és a dir, ‘diumenge en què s’han de deixar (o s’han deixat) els (vestits) blancs’. I és que aquell dia els catecúmens, o neòfits, batejats dos dissabtes abans (a la vetlla pasqual), deixaven les túniques blanques rebudes aleshores. Els que no acudien al bateig —s’entén per falta de preparació o mal comportament— continuaven si més no metafòricament amb les túniques blanques, és a dir, in albis, un sentit de privació i mancança que es degué ampliar a altres usos.

• Hic et nunc. Aquí i ara… encara parlem llatí, de Josep Manuel Udina, Pere Led i Toni Batllori (Barcelona: La Vanguardia, 2013), pàg. 116