Gaspar Jaén
De nit, Andrea di Pietro della Gondola, Palladio,
el vell arquitecte, seu en un escaló de marbre
de la plaça dels Senyors de la ciutat de Vicenza.
Palladio mira a fosques la Basílica, la millor
de totes les seues obres. Palladio seu i pensa.
Aquesta podria ser la nit última a Vicenza,
l’argent últim sobre els cossos que lleugers creuen la plaça;
el verd últim dels turons, tan propers allà al capvespre.
Turons on he fet les vil·les de camp més belles d’Itàlia.
Al segle divuit seran imitades a Anglaterra,
amb gran apreci. També de França vindran a veure-les.
Jo, que he pensat la ciutat, cada punt, cada paraula;
que he dibuixat els carrers, els palaus i les estàtues;
les fonts d’enmig de la plaça. Jo, que he fet la ciutat, sent
que mai no ha existit Vicenza. Les façanes de les cases,
els cantons, els arcs, la llotja del Capità, la Basílica…
Tot és una ficció. Cavalls que habiten l’escena.
Ombres al mur de la cova. Com ho ha de ser el teatre
que tot just m’ha encarregat l’Acadèmia Olímpica.
Joc de fugues per a nans. Perspectives. Escenaris.
La ciutat és ara aquesta flaire de la vall del Po
que m’emborratxa, baixant-me al mateix centre del sexe,
i em fa recordar els joves que vaig conéixer a Roma.
Roma! Voldria tornar-hi si dispose d’algun temps
quan acabe Els Quatre Llibres. I si no m’he mort abans.
Tinc seixanta anys. Sóc vell. I tinc dret a estar content.
He fet els millors palaus de la República Véneta.
Hauré omplit el segle setze amb la sumptuositat
de la meua arquitectura proporcionada, clara,
mesurada amb ritmes nets, que hauran de veure com música.
He revifat l’harmonia dels savis grecs més antics.
He construït per als homes el que era només dels déus.
M’han aplaudit la meua obra. Els Chiericati i els Capra
estan contents. Han fet festes per a inaugurar llurs cases.
I el Valmarana més jove vol ampliar-se el palau.
Hauré d’anar a Venècia per a veure la pintura
de les Bodes de Canà que ha fet per al refectori
de Sant Jordi el veronés Cagliari, qui sap fer verds
com mai no s’havien vist en cap de les corts d’Itàlia.
Hauria d’estar ben content.
I de nou mira Palladio
el palau de la Raó, la primera obra que féu
en la ciutat que el va rebre, la ciutat que féu tan bella.
Assegut als escalons de marbre blanc de la plaça,
pensa en Vicenza. Palladio pensa que, amb tot, la ciutat
és ara només aquesta flaire de la vall del Po,
aquesta remor llunyana de càntics. Hi ha primavera
pels arbres del paradís dels jardins de la contrada.
Gaspar Jaén, De re aedificatoria (València: Institució Alfons el Magnànim, 2007), pàg. 17-18
Comentaris recents
a quin sant?
"Per quins cinc/set sous ?" en català?...
abrigat com una ceba
La ceba es una planta sencera amb fulles, tija i a...
quina en fora que
Una condecoració per la frase del dia. Efectivame...
cosí prim, cosina prima
Segons l'Alcover, els cosins prims o segons són e...
a quin sant?
Diria que "a sant de què" és un calc del castell...