Francesc Collado: “Un discurs crític i contundent d’estil auster” (sobre A l’inici del segle)

 

Un discurs crític i contundent d’estil auster

 

Francesc Collado

 

A l’inici del segle

(Un dietari de reflexions)

Gustau Muñoz

211 pàgines

Editorial Tres i Quatre, València, 2002

 

A l’inici del segle és un assaig en forma de dietari. Anotacions fetes al llarg dels sis primers mesos de 2001. Es tracta de reflexions suggerides pels esdeveniments viscuts i per qüestions d’abast universal que Muñoz tracta de resituar en el moment present, de fer-hi confluir els símptomes locals indestriablement dels universals.

 

Gustau Muñoz és professor de la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de València, 10 anys membre del departament de publicacions de l’Institut Valencià d’Estudis i Investigacions i cap de redacció de la revista de cultura i pensament Debats. Col·laborador habitual en la premsa diària i en revistes com El Temps i El contemporani, cap de redacció de L’Espill (revista de ciència i filologia), coordinador d’assaig en la revista Caràcters i director de la col·lecció «Arguments» de Tàndem Edicions. A més, ha publicat en castellà i català nombroses traduccions de filòsofs i pensadors, sobretot alemanys.

 

Aquest dietari de reflexions, A l’inici del segle, finalista, però no guanyador —com molts esperaven— en els Premis Octubre de 2001, no sorprendrà els lectors d’aquest contumaç assagista fusterià de l’esquerra cívica que signà el primer manifest de Valencians pel Canvi, simpatitzant del moviment antiglobalització, valencianista i catalanista, defensor d’un nacionalisme cívic, compromès amb la terra i el poble d’aquest país com «una exigència moral, de dignitat humana». Un pensador que reconeix els orígens i no nega el canvi, obert a la raó: «de la insòlita condició de burgesia d’esquerra de la família, a l’actitud vacil·lant envers l’idioma… també molt d’hora, i com a dimensió indestriable, de descobriment del país, d’identificació amb la llengua segrestada».

 

Analitza ací temes com «la globalització», «la immigració », «el  multiculturalisme i la xenofòbia», «la qualitat de la democràcia», «la nova dreta i el neoliberalisme», «el terrorisme i el terrorisme d’estat», «l’intel·lectual i el poder». I també d’altres d’abast més pròxim però no menys punyents com ara «el rebrot del neoespanyolisme centralista», «la nova dreta parafeixista, individualista i economicista triomfant», «la qüestió basca», «l’autoritarisme de la dreta valenciana», «el silenciament dels l’intel·lectual valencians», «els orígens del nacionalisme valencià modern», «la indústria editorial valenciana», «els mitjans de comunicació, TVV al País Valencià», «El plagi», «el feixisme literari», «les desigualtats territorials del PV», etc.

 

L’assaig de Gustau Muñoz es conforma a base de memòries reflexionades, objectives i poc intimistes. Fill literari, i en part ideològic, de Joan Fuster, el seu discurs crític i contundent creix en l’anàlisi i desenvolupa matisos inexplorats del tema, sense esgotar-lo; denuncia mancances i abusos, estableix paràmetres de mesura i suggereix estratègies de lluita. Però l’estil auster i de vegades absorbent que professa —per exemple en les abundoses enumeracions— no li permet el distanciament irònic dels fets ni el brillant estirabot humorístic del seu mestre. Llibre d’obligada lectura per a polítics en actiu i militants nacionalistes.

 

Lletres Valencianes, núm. 7 (2002)