La biblioteca de can Xammar, notòriament esquifida, representava una barreja de títols: Pepita Jiménez, de Juan Valera; Naná, d’Émile Zola; El amor entre los mormones, obra de la qual no puc anomenar l’autor perquè el seu nom m’ha fugit de la memòria, i Barcelona y sus misterios, d’Antoni Altadill, llibre remarcable, adaptació a les trifulgues polítiques i socials barcelonines de l’època dels tan famosos Mystères de Paris d’Eugène Sue. A part les obres de Jules Verne, ja esmentades, la peça forta de la migrada col·lecció eren les Memorias de un médico d’Alexandre Dumas, pare, sis o set volums que són, d’una certa manera, la continuació de la crònica de les intrigues, reals o imaginàries, de la cort de França iniciades amb Els tres mosqueters. El médico era Giuseppe Balsamo, anomenat també Cagliostro, aventurer de gran volada, astròleg i alquimista que va fer tronar i ploure a totes les capitals d’Europa durant el darrer quart del segle xviii. Una tal samfaina de lectures no em preparava l’esperit ni per passar els hiverns a la vora de la llar de foc, ni per passar els estius a la vora d’una font, ni per passar la vida, això potser encara menys, en un magatzem de Barcelona, però érem al ball i calia ballar.

 
*  *  *
 

Davant aquell líquid indefinible, enigmàtic, vaig decidir cridar el cambrer, més ben dit, el «supercambrer», perquè a Alemanya cap cambrer (Kellner) no es conforma amb el senzill nom de cambrer. Tots els cambrers alemanys són «supercambrers» (Oberkellner). I tots són «senyors», de més a més.
   —Senyor supercambrer: aquesta beguda que m’han servit, és cafè?
   —La beguda que li hem servit és cafè, però no és, naturalment, Bohnenkaffee (cafè de grans de cafè). A Alemanya, de Bohnenkaffee es pot dir que no n’hi ha.
   Tot restava perfectament explicat. Calia distingir entre cafè, que se’n trobava a tot arreu, àdhuc al vagó-restaurant, i «cafè de grans de cafè», que no se’n trobava enlloc (i quan se’n trobava calia pagar-lo al preu de l’or). […] Tot plegat, juntament amb un paisatge que s’anava aigualint a mesura que pujàvem cap al nord i un inconfusible estat de deixadesa general, present a tot el país, en els homes i en les coses, va alimentar les meves reflexions aquella primera tarda germànica, mentre esperava l’hora d’arribar a Berlín. Em preguntava de tant en tant si havia fet ben fet de deixar Ginebra i les seves comoditats, els seus cigars de l’Havana i el seu cafè de grans de cafè. Pregunta tan inevitable com inútil. Érem al ball i havíem de ballar.

 
Eugeni Xammar, Seixanta anys d’anar pel món. Converses amb Josep Badia i Moret
(Barcelona: Quaderns Crema, 2007 [1974]), pàg. 46-47 i 256