Eugeni S. Reig

L’escriptor i gramàtic Enric Valor i Vives usa a bondó el mot xicó en la seua prosa literària. En la novel·la L’ambició d’Aleix trobem: «Pauleta es va alçar i es va acostar a mi. Em va amanyagar lleument els cabells com quan era xicó.»

En la novel·la Temps de batuda, d’Enric Valor, trobem els fragments següents a on apareix la paraula xicó:

1) «No cal dir-ho, jo era un xicó, un menor, un irresponsable.»
2) «–Els conec des de xicó, perquè jo he nascut a tres quarts d’hora d’ací, en un mas que hi ha al mateix nivell que l’Almussai, tirant cap a ponent.»
3) «–Jo era un xicó i tu un fadrinet. M’has de tutejar com aleshores –li vaig suggerir.»
4) «Va anar a l’era i amb la forca ampla va girar tota l’erada per les foranes. El xicó gran de Toni els va ajudar.»

Però també, en la mateixa novel·la, Enric Valor usa la variant formal xicon: «Quan vaig arribar a l’era, Toni i Llorenç i el xicon gran seien sota la carrasca.»

En la segona edició de Valencià en perill d’extinció vaig incloure la paraula xicon, que no
havia arreplegat en la primera edició. En l’apartat de sinònims no vaig posar la variant formal xicó perquè en aquell moment creia, equivocadament, que era una creació d’Enric Valor i que no existia en el valencià viu. Em resultava francament sorprenent que Enric Valor tinguera aversió a la paraula xicon pel fet –pensava jo– que aquest vocable acaba en -on quan en la nostra llengua tenim els possessius mon, ton i son, l’adverbi on i substantius com ara pregon, segon, món, tron, saxofon, con, etc. I el nom propi Ramon, naturalment. Em pareixia molt estrany, però no trobava cap altra possible explicació. El misteri va deixar de ser-ho per a mi el 6 d’abril del 2006 quan, al parlar jo sobre aquest vocable en el curs d’homenatge a Jordi Valor i Serra que es va impartir en la Universitat d’Alacant, un alumne de Biar, Sergi Barceló i Trigueros, em va dir que en el seu poble diuen xicó. Com Biar està molt prop de Castalla, lloc a on va nàixer Enric Valor i a on va passar els primers anys de la seua vida, vaig pensar que, molt probablement, Enric Valor no s’havia inventat res sinó que usava la forma que es deia en el seu poble quan ell era xiquet, la que va aprendre en la seua infància en els carrers de la seua Castalla natal. I, en efecte, així és exactament. Li ho vaig preguntar a don Ramon Bellot Castelló, nascut a Castalla el 17 d’octubre del 1921 que, durant molts anys ha sigut el meu metge de capçalera, i em va confirmar que, quan ell era xiquet, a Castalla deien xicó, no xicon.

Vicent Beltran i Calvo, en el seu llibre El parlar de la Marina Alta, troba la variant xicó, sense -n, en les poblacions següents: la Vall de Lagrar, Castells de Serrella, Llíber i Xaló. […] Josep Escrig, en el seu Diccionario valenciano-castellano (1a edició, 1851), arreplega xicó –encara que grafiat amb g– però no xicon. En canvi, en la 3a edició del mateix diccionari dirigida per Constantí Llombart i publicada sis anys més tard, trobem xicon –grafiat gicon– però no xicó.

El Diccionario general valenciano-castellano (1891) de Joaquim Martí i Gadea arreplega xicó, també grafiat amb g. Diu: «Gicó, na. m. f. Chicuelo, la, muchacho, cha: niño de pocos años.» També arreplega xicon –gicon–, que remet a xicó.

El DCVB arreplega xicó. Diu: «m. i f. Nen, nena (val.). Els xicons més petits jugaven per allí, Valor Rond. iii, 8. S’usa molt la forma xicon. La pensa corre més que el seu xicon, Mascarell Vall 50.» El DCVB no té l’entrada xicon.

Joan Coromines en el seu DECat arreplega xicon i diu que és possible que siga una herència morisca en l’ús del valencià actual. També arreplega xicó (IX, 537a38) i insistix en la possibilitat que la paraula vinga dels moriscs valencians i llur herència mossàrab.

Potser la forma xicon siga la genuïna i, com explica Coromines, ens ha arribat als valencians actuals a través dels moriscs, els quals l’havien heretada dels mossàrabs, i la forma xicó, sense -n, s’haja originat posteriorment per influència de les moltes paraules que la nostra llengua té acabades en -ó. També és possible que la paraula original siga xicó –un diminutiu de xic–, i que la variant xicon s’haja originat posteriorment com a masculí analògic a partir del femení xicona o com a singular analògic a partir del plural xicons. Crida l’atenció que Josep Escrig posara en la primera edició del seu diccionari, l’any 1851, la paraula sense -n i que en la tercera edició, l’any 1887, Constantí Llombart, que era de València, li la canviara per la variant acabada en -n. Açò no està gaire estudiat i cal una investigació profunda que ens aclarisca definitivament aquesta qüestió.

De tota manera, el que sí que és molt clar és que les dues variants formals s’usen en el valencià viu actual, les dues les arrepleguen un bon grapat de diccionaris antics i moderns i les dues han sigut usades pels nostres escriptors. Per consegüent, és imprescindible que les dues siguen normatives.

Eugeni S. Reig, El valencià de sempre (Alzira: Bromera, 2015), entrada xicó, pàg. 824-826