Entrevista a Eugeni S. Reig

per Cristina Martínez

Amb la publicació del llibre Les nostres paraules completa un valuós treball en la dignificació i la recuperació del valencià, una tasca que ja va començar l’any 1999 amb el recull de paraules tradicionals Valencià en perill d’extinció.

Amb Les nostres paraules fa una aportació clau a la recuperació del valencià que parlaven els nostres avis i també els escriptors clàssics.

Es considera un investigador de la llengua?
Evidentment, ho sóc. Encara que jo professionalment no sóc lingüista sinó enginyer, d’estudis i treball tècnic, vaig començar a investigar la llengua fa molts anys perquè a mi açò tota la vida m’ha interessat i sempre he arreplegat coses. Abans ho feia per curiositat, però va arribar un moment que vaig pensar de posar en solfa tot allò que tenia guardat i així va ser com va nàixer la primera edició de Valencià en perill d’extinció. El llibre va eixir en 1999 però estava fet ja. Quan em vaig prejubilar el vaig passar a l’ordinador, el vaig maquetar tot jo i després en vaig fer una segona edició en què vaig afegir 605 paraules més a les 835 que tenia aquest.

D’aquest primer treball naix Les nostres paraules. ¿Durant quant de temps hi ha estat treballant?
Ha sigut continuació de l’altre i moltes de les coses que han eixit en aquest llibre les tenia jo ja anotades, però tenia només una paraula o una locució, no tot el treball que hi ha darrere. Aquest treball va ser conseqüència d’una beca que em va donar l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) l’any 2004. Jo vaig començar el treball pel maig i el vaig entregar pel novembre; o siga, que el vaig dur a terme en poc més de mig any. Tota la faena que tenia avançada l’havia de definir i buscar els exemples. Ara amb Internet la tasca és molt més fàcil, hi ha molt bons mitjans, les llistes d’internet com la llista Migjorn, on pots consultar coses i la gent et contesta. Tot això enriqueix molt i pots fer molt millor la teua faena. Pots fer una tasca que fa 50 anys no s’hauria pogut fer.

Com definiria el seu treball?
Es tracta d’un treball de camp, d’arreplegar exemples de la llengua viva, després de parlar amb la gent. Així són la majoria dels exemples que he posat al llibre. Alguns els he modificat un poc, però després hi ha els exemples literaris, que enriqueixen molt la cosa. Si tu dius que en l’obra de Enric Valor o d’Ausiàs Marc ja es deia així té molta més credibilitat que si dius que ho ha dit Eugeni.

S’ha centrat en el parlar d’alguna zona en concret?
He procurat que siga general. Ja en el primer llibre ho vaig procurar, que fóra valencià general, però estava molt carregat de valencià nord-meridional i, encara més del parlar d’Alcoi, perquè és el que més conec, i és lògic. En aquella època no tenia cap connexió en el món de la lexicografia valenciana i aleshores eixe treball va ser únicament meu. Ja per a la segona edició de Valencià en perill d’extinció, com que vaig conéixer molta gent de la Universitat, vaig fer més contactes i en les noves 605 paraules ja hi ha moltes coses d’altres llocs, com ara de la Marina o de la Safor; està ja molt més enriquit, ja no pesa tant el nord-meridional. En aquest nou treball, també he procurat que hi haja valencià de totes bandes, hi ha expressions de la Plana o del Maestrat, però pesa més l’altre perquè és el meu, és el que més conec. A més a més, també hi influeix que una mina lexicogràfica com és Enric Valor, és de Castalla i també usa aquest valencià. Vulgues o no vulgues està un poc decantat, però procure que hi estiga tot reflectit i també el del sud, ja que per exemple el valencià d’Elx és molt poc conegut pels valencians i és molt important conéixer el parlar de totes les zones i respectar-lo, evidentment.

Quina és la importància d’aquest recull de paraules?
Allò més important és que no es perden les paraules i les locucions que es deien durant centenars d’anys. N’hi ha moltes que ens les hem passades de pares a fills i el que no pot ser és que ara en ple segle XXI arribem a un moment en què això desaparega. Estem en una època en que està desapareixent una forma de vida que s’havia mantingut així des del neolític fins a mitjan segle XX, però en els darrers 100 anys els canvis han sigut tan immensos que els joves, hui en dia, no coneixen ni la meitat de paraules que usaven els seus pares.

Curiositats

El llibre explica algunes particularitats de la llengua que, tot i usar-les, no queden ben clares…
Sí. És el cas de la cançoneta «La lluna, la pruna» que originàriament era la bruna, però que, en perdre’s la paraula bru la gent va començar a dir pruna perquè una pruna sap el que és i bruna no. Si ho expliques bé, sempre està bé saber-ho. Després, hi ha paraules que jo considere que són importants i que, tot i que no estan en perill d’extinció encara, estan a punt de perillar; és el cas de la paraula enguany, que com que en una bona part del principat de Catalunya es diu «aquest any» i en castellà es diu «este año», la tendència és a oblidar aquesta paraula. Igual que la paraula aixeta, molt coneguda encara, però a què va menjant-li camí el castellanisme grifo.

Diu al llibre que «Els Reis d’Orient han esdevingut Reis Mags»…
Jo mai ho havia sentit d’aquesta manera. Tota la vida he sentit «els Reis d’Orient» o simplement «els Reis» o «els Reixos», segons llocs, però mai «mags» ni «màgics», això és una cosa estrafolària, i això s’ha fet per influència del castellà.

Jordi Colomina, acadèmic de l’AVL, diu en el pròleg que gràcies a la seua tasca hem pogut comprovar que en la llengua actual conservem les mateixes construccions que els nostres grans escriptors, ¿per què ho diu?
Ho diu perquè una de les entrades que hi ha és «tornar la contestació», una frase que és molt usada a Alcoi i que vol dir que «ja em contestaràs». S’usa perquè l’altra persona confirme allò que estàs dient-li. Colomina ha trobat en el Tirant lo Blanc la construcció «tornar la resposta», una locució que ell coneixia perquè també és alcoià però que passen desapercebudes, i això ocorre en moltes altres paraules. I un bon dia descobreixes que allò que per a tu és tant normal i corrent resulta que la resta de la gent no la coneix. Perot, per exemple, és una paraula que només sabem què vol dir els alcoians i ens estranya que fora de la ciutat la gent no conega esta paraula equivalent a ‘ninot’.

En el llibre, les obres de Toni Cucarella són utilitzades com a exemples de l’ús d’aquest valencià en l’oblit, troba que als escriptors valencians actuals els manca aquest afany de recuperació?
En la recuperació del valencià en l’oblit, Enric Valor és el que més ho ha aconseguit, perquè té una riquesa impressionant, és una mina lexicogràfica. I Toni Cucarella en certa manera també, és molt més jove, però segueix el camí del de Castalla; és a dir, usar un català unitari, convergent, normatiu, en la llengua catalana general, però aprofitant per a recuperar una quantitat important de paraules i expressions que són pròpies, en el cas de Toni Cucarella del valencià nord-meridional. Ell és de Xàtiva i arreplega moltíssimes coses d’allí amb les quals jo també em sent totalment identificat, ja que també pertanyen al meu parlar, al d’Alcoi. Ell és també una mina lexicogràfica, és magnífic.

Valencià en perill d’extinció

Amb el seu primer llibre s’obri un camí en la lexicografia valenciana, ¿com ha funcionat? ¿Ha servit d’alguna cosa?
La primera edició del llibre es va exhaurir i també la segona està a punt de fer-ho, hi ha molts lectors. Però si ha tingut influència en la parla, en els mitjans de comunicació o en l’escola això ja sí que no ho sé, el meu interés és que servisca per a molt i que aquestes locucions se salven i es vehiculen, però és un poc difícil entrar en els mitjans de comunicació i en l’educació, tot i que seria molt desitjable. Que més voldria jo que les escoles i els llibres de text tingueren en compte tot açò i ho ensenyaren a les noves generacions. S’ha de tindre en compte que el model de societat ha canviat molt i que el model agrícola tradicional que existia al País Valencià ha desaparegut i ara ja no s’ensenya a parlar al xiquet en la família, ara la llengua s’aprén a la guarderia, a l’escola, a la televisió, i això canvia molt la cosa. Abans els xiquets s’ensenyaven coses que li deien la família, pares, avis, besavis.

Un dels perills del valencià és la seua castellanització…
El que és vertaderament perillós és que es castellanitze la sintaxi i la fonètica. Que es castellanitze el lèxic, és més fàcil de corregir. Si en valencià et diuen que es diu adéu i no adiós, ho acceptes i ho corregeixes fàcilment, però si en canvi et diuen que s’ha d’usar el pronom feble en, i dius «no tinc» en compte de «no en tinc», perquè en castellà es diu «no tengo», probablement ja no podràs recuperar mai el pronom en perquè no sabràs on posar-lo ni com posar-lo. Una pèrdua sintàctica és molt important perquè després és molt difícil de recuperar. I en fonètica encara és més terrible. Observa que hui en dia hi ha moltes persones que no distingeixen la b de la v, pronuncien la ll com la i consonat, cada vegada s’apitxa més, i tot això és un empobriment de la llengua que ens acosta cap al castellà, arribarà un moment en què el valencià sonarà igual que el castellà, i això és difícil de recuperar.

Paper de l’AVL

La societat valenciana necessitava una Acadèmia de la Llengua?
Una AVL és necessària. Tal volta no hauria d’haver sigut necessària, però la veritat és que amb els anys s’han notat macances importants que han fet imprescindible que hi haguera una acadèmia que vetlara per la manera de parlar dels valencians o, si vols, pel català de valència, per la nostra manera de parlar. Que català i valencià són la mateixa llengua, no cal dir-ho, però que els valencians tenim una sèrie de coses que són específiques nostres i que no han sigut prou valorades i defeses per l’Institut d’Estudis Catalans, això és veritat. L’AVL ha dit que la llengua comuna és la mateixa, però els valencians sempre hem tingut el sentiment que el que parlem és valencià i això s’ha de respectar. Som una zona important de l’àmbit lingüístic. No es pot imposar la manera de parlar de Catalunya en la situació política en què estem, que som comunitats autònomes de l’Estat espanyol, això no es pot fer, la gent això no ho acceptaria mai.

Els mitjans de comunicació

El paper dels mitjans és molt important en la divulgació de qualsevol llengua, quin paper juga Canal 9 per al valencià?
Canal 9, desgraciadament, no està jugant un bon paper. En primer lloc, perquè té una gran part de la programació en castellà i, en segon lloc, perquè el valencià que s’hi parla no és tan correcte com hauria de ser; a voltes usen castellanismes, no tenen una fonètica massa adequada, amb poca obertura de les vocals, cosa totalment impensable en valencià i això fa un mal paper, la veritat. Punt 2 sol tindre una llengua prou digna, però podria millorar. En la sèrie de televisió que emet Canal 9, «L’Alqueria Blanca», per exemple, ixen unes persones parlant en castellà, doncs vertaderament pense que és una cosa completament gratuïta perquè si pensem que això ocorre en un poblet de l’alcoià dels anys seixanta és sorprenent que siga així. T’ho dic perquè jo he nascut en el mateix Alcoi i, quan jo era xicotet, allí parlava valencià absolutament tothom, i això que era una ciutat més gran. No feia cap falta que hi eixiren estes persones parlant castellà.

Publicat en el número 486 del setmanari El Punt (edició del País Valencià), 27 d’abril del 2008