Joan Solà

Que no ens torni a passar que perdem bous i esquelles. Una vegada, fa segles i segles, nosaltres vam inventar una màquina tan important que salvava la vida de qui la posseïa: es deia armatost, del verb armar i de l’adverbi tost, que volia dir «de pressa». Servia per armar ràpidament la pesada i dura ballesta, abans no et disparés l’enemic amb la seva. Ja veieu si era important. La llengua castellana no va tenir cap vergonya d’adaptar-se-la en forma d’armatoste, i el francès i tot en forma d’armatôt. Quan nous invents van fer que l’armatost anés a raure a les golfes, la corresponent paraula castellana va passar a significar «trasto vell» i nosaltres la vam recuperar en forma d’armatosta però amb l’estigma de castellanisme que els diccionaris de barbarismes s’han encarregat de posar-li. ¿Oi que no hi cal cap comentari?

Per pal·liar les immenses fatigues que el duc de Crillon tenia mentre atacava el castell maonès de Sant Felip, el seu cuiner li va «inventar» una salsa exquisida que va rebre tot seguit el nom de mayonnaise, el més adequat en aquella històrica escaiença; però, segons Coromines, potser no fou tant invent com això: potser no fou «sinó una imitació modificada, ensopegada i amansida, del nostre espaterrant allioli». El cas és que nosaltres ara no ens atrevim a recatalanitzar-lo en maonesa i en respectem la i francesa. També fa segles que els castellans van començar a dir no más i sembla que nosaltres els vam imitar creant la paraula només, que ha fet belles arrels i branques, alhora que ells s’oblidaven de la seva, aneu a saber per què. Doncs resulta que ara hi ha qui voldria fer recular el nostre només i el més recent no només… perquè no sembla que tinguin la sang totalment blava. ¿I ara, què hi caldrà cap comentari?

Un bon dia també prou llunyà, uns pagesos espavilats de la regió francesa de Champagne van inventar un vi escumós que revifava els ensopits més recalcitrants. I la gent d’aquí, despreocupada i feliç, en va dir xampany, una paraula de les més perfectes del nostre diccionari, que té la mida exacta de dues síl·labes massisses i un so esponjós i espetegant que ni fet a mida per axampanyar les piules, la coca, els coets i les traques de la nit màgica i jove de Sant Joan. Un mot que ens permet de rebre amb una gatzarosa xampanyada les raquetes victorioses del Roland Garros, que ens convida a fer un xampanyet, havent sopat, a casa de l’amic que fa els anys, i ens obre, deferent, la xampanyeria on entrem de bracet amb l’estimada encabat del teatre.

I un mal dia vingué l’home de la por: que fèiem no sé quin europecat o ecusacrilegi i que, volant, ecs, escopíssim aquell nostre tan antic i entranyable nom. I ens ho vam creure, covards, en lloc de foragitar el bruixot amb els trabucs de darrere la porta. No vam saber defensar, endiumenjat amb les lletres catalanes i amb la cara ben alta, aquest nostre mot, inconfusible ni tan sols amb el que li havia donat origen. Pitjor encara: enginyosos com som, ja ho crec, vam anar a ensopegar el mot hispànic perfecte, ni carn ni peix, ni català ni castellà, i l’eixorc criat nouvingut va foragitar l’esponerós fill de casa. Tot el nostre noble i excel·lent xampany ha estat rebatejat amb paraula que no té ni suc ni bruc, però és innòcua: que no sigui dit, sobretot. Som molt catalans… de boca… i potser de cor. Però, sobretot, que no se’ns en vegi ni l’ombra. En altres temps, prou més difícils, érem els reis de l’enginy quan és tractava d’intentar noms que fossin i no fossin catalans: Banca Catalana, Editorial Selecta. Avui ja no és enginy: és reculada vergonyosa i intolerable. ¿Qui ens respectarà si no ens respectem nosaltres?

Per fortuna, ens queda la possibilitat, el dret, el deure, les ganes, la necessitat i l’estímul de reaccionar. A l’ampolla, pot haver-hi el nom que vulguin, el nom legal, inofensiu, eixorc, adust, comercial, vergonyós i covard. Però, a la nostra boca, no hauríem mai de deixar-l’hi fer niu.

Avui, 23 de juny de 1994