Carles Riera
Àngels trafiquen
pel cel ―joiosa espera―,
que ve l’Altíssim.
Dins el silenci
rondina la pregunta:
callant arriba?
Borralls que cauen,
de música secreta…
l’hora és tan dolça!
Sense misteri
tastem, sobergs, la vida:
té gust de cendra.
Dins la nit santa,
pastors els ulls emplenen
d’estels que brillen.
Rebel i nua,
contra la covardia
la llum escalfa.
D’un viure llòbrec,
el dring de l’estelada
el cor eixampla.
Els puigs adoren
amb tremolor a la falda,
plens de boix grèvol.
La nit s’esquinça
i un delicat somriure
l’Infant dibuixa.
Amb ulls d’entendre
ens mira cada dia
un Betlem pobre.
Neix Déu a casa:
el serení s’alegra,
l’ànim solleva.
Posat a terra,
el bé dins un bressol
la Mare gronxa.
Josep contempla
el Nen de dolça galta,
que para l’altra.
Vora la cova
dissipa la incertesa
claror divina.
Josep, Maria,
el Nen ―que esberla el dubte―,
el bou i l’ase.
En mar moguda,
aquell Estel tan tendre
cerquem-lo sempre.
En nit serena
batega el món, respira,
fa clar de lluna.
Carles Riera, Haikus nadalencs,
dins Déu a prop (Barcelona: Claret, 2019), pàg. 16-18
Comentaris recents
capellà
Enric Gomà explica aquí el perquè dels capellan...
capellà
Sempre m'ha fet gràcia que dels esquitxos de ...
rector
"Regent" també sembla un mot emparentat amb el d'...
mossèn
La paraula mossèn la remeteu al ...
l’amo
El Louis Juanchich conreava quasi bé 4 ha de terr...