Bienve Moya

Falla o faia. Segons el Diccionari català-valencià-balear,* seria un «manat de branques o brins d’espart, càrritx o altres vegetals, que s’encén per fer claror». Vindria a ser una torxa. Avui, però, les falles més conegudes són les construccions inflamables de caràcter artístic que s’encenen a València i altres poblacions del País Valencià, el dia de Sant Josep.

Amb un valor més paregut a la denominació primitiva, però també amb caràcter festiu, es coneixen les falles que la nit de Sant Joan els joves d’Isil, a la Vall d’Àneu, i els del Pallars Sobirà, baixen damunt les espatlles, des de la muntanya a la plaça del poble. Aquestes falles consisteixen en troncs de pi esberlats pel capdamunt que s’encenen espectacularment com a grans torxes. Antigament aquest costum d’encendre falles, o faies, la nit de Sant Joan, estava estès arreu del Pirineu i comarques pròximes.

L’encesa de falles en dies assenyalats correspondria a litúrgies festives per commemorar esdeveniments (reals o simbòlics). A força poblacions, encara es recorda haver anat fora vila a rebre els Reis d’Orient amb torxes o falles oloroses (espígol, càrritx, murtra), o amb caps de sogues velles encesos que feien giravoltar, tot creant efectes propers a les rodes de foc de la pirotècnia. D’aquesta manera simbòlica i senzilla se celebrava i s’il·luminava la màgia d’una nit com la de Reis o la de Sant Joan; fet i comptat, uns focs artificials a la mida d’una economia rural.

Les grans fogueres, com les de Sant Joan arreu dels territoris mediterranis, o les falles de València, correspondrien a celebracions primaverals d’exaltació del sol o del bon temps. El fet que la paraula falla fos més estesa i més comuna en la llengua parlada —deurien encendre’s més torxes-falles que fogueres— degué donar lloc que a la majoria de focs festius se’ls conegués amb el nom de falla o faia.

Bienve Moya, Cada dia és festa (Barcelona/L’Espluga de Francolí:
Barcino/Museu de la Vida Rural, 2014), pàg. 53-54

 

* Cult. pop.—En l’Alt Pallars, la nit de Sant Joan s’encenen falles, que són tanys de pi assecats al sol i serena des de l’any anterior, i tatxonats de teies seques. Els joves dels pobles que volten la vall d’Àneu les baixen enceses a tot córrer de dalt la muntanya cap a Esterri; les falles es veuen des de deu o dotze pobles de la vall, en els quals també se n’encenen. En arribar els fallaires a la plaça, encenen el foc de Sant Joan, i els nois i noies agafats de les mans volten el foc i canten tota mena de cançons.—A Bagà, alguns dies abans de Nadal, es posen als balcons i finestres de cada casa uns feixets de la planta anomenada faia (Cephalaria leucantha), lligats en forma d’antorxa, i la vetlla de Nadal en tocar Avemaria s’encenen totes les falles i la mainada va pels carrers cridant: «Faia faia de Bagà, Nostre Senyor nat a la paia» (cf. BDC, xviii, 10).—Des de fa pocs anys, a Alacant es fan en la vetlla de Sant Joan unes falles iguals a les de Sant Josep a València; encara que llur denominació oficial és Fogueres de Sant Joan, popularment són anomenades falles.

Diccionari català-valencià-balear, entrada falla

Baixada de falles al Pirineu