Antoni Dalmau

Deixant de banda les cançons vinculades al calendari festiu, és evident que el galanteig de les noies i el casament constituïen en el passat, i per ells mateixos, dos gèneres vocals característics de la música catalana.

Per al galanteig hi havia les cançons de ronda, basades en la forma literària de les corrandes, influïdes sovint per la jota des del punt de vista musical i acompanyades d’acordió, guitarrons i ferrets, ossets, panderetes i castanyoles. Com és de suposar, els nois eren habitualment els intèrprets d’aquestes cançons.

Les festes nupcials ja eren tota una altra cosa. Hi havia per exemple, en algunes comarques, les cançons de rellotge de la nit de nuvis, de textos més aviat picants. Però les més difoses eren les cançons de pandero —per l’instrument amb què s’acompanyaven—, també anomenades de llevant de taula —pel moment en què es cantaven—. A part de la celebració estricta, servien per recollir diners per als nuvis o per a la confraria a la qual pertanyien les dones que les interpretaven. I eren corrents, també, les esquellotades, quan es tractava de criticar un aparellament més aviat insòlit (matrimonis entre viudos, molta diferència d’edat entre els casats…). 

Antoni Dalmau, Jocs, cançons i tradicions que no hem de perdre (Barcelona: Columna, 2008), pàg. 130