Maneres de dir ‘calor’

 

Albert Pla Nualart

 

La calor, com a sensació que patim tots, la determina una combinació de temperatura, humitat i circulació de l’aire, i això fa que puguem parlar de diverses menes de calor.

La calda, que és també l’acció de posar roent un ferro, és una ardència de la terra i l’ambient causada pel sol. La xafogor té un vincle etimològic amb ofegar i és la calor típica de dia encalmat en què no passa un bri d’aire. Una variant semàntica, que fa un mix amb ardor, és la xardor.

Si fa aire, però calent i sufocant, podem parlar de botorn, que com el bochorno ve del llatí vulturnus, el vent del sud-est o xaloc. A València, d’aquesta mena de calor també en diuen blamor o basca i per sentir-la no cal que bufi xaloc, n’hi ha prou que t’arribi el baf d’una cuina amb els fogons encesos.

Derivada de baf tenim l’estuba, que ve del verb estubar: aplicar un bany de vapor. I en un sentit molt semblant la bogor o bavor. Però se sent dir més “Això és una sauna!”, tot i que –a les zones spa– la sauna, un mot finès, és calor ben seca.

I si avui parlo de calor és perquè estem en plena canícula –en llatí gosseta–, que és un dels noms que rep Sírius –l’estrella més brillant– perquè pertany al Ca Major.

La seva reaparició per l’est, en el crepuscle matutí, després de mig any sent invisible, coincidia a l’Antiguitat amb l’inici de la calorada. Els romans creien que n’era la responsable i sacrificaven un gos marró per calmar-la. Però la desviació de l’eix de la Terra fa que ara surti al setembre i en marqui el final.

Ara, 2 d’agost del 2012