Una tria d’El contrapunt dels decasíl·labs (Barcelona: Llengua Nacional, 2013)

De bat a bat se t’obren poques portes, de gom a gom se t’omplen pocs espais, de fit a fit t’esguarden certs esglais, de cap a cap les hores són ben mortes.

ℵ

Els presidents es miren el melic, els rodamons s’apleguen a l’hostal, els tastavins de l’aigua diuen mal, els ermitans no tenen cap amic.

ℵ

Un riu de foc semblant a les onades del mar immens envairà l’instant, el vell camí, per comes i clotades, fidel servent serà del caminant.

ℵ

El blat vinent potser madurarà quan ja seré una ombra del passat, el sol se’n va, prô tornarà demà, de mi, no sé quin vent m’escombrarà.

ℵ

Qui vol no pot si va per mal camí, qui vol no dol si va per la drecera, qui sap què vol coneix el seu destí, qui vol fugir ho deixa tot enrere.

ℵ

Qui hi sent no hi sent si no sent el que vol, qui corre molt no veu ni per on passa, qui tanta por té de quedar-se sol troba de cop que l’acompanyen massa.

ℵ

No tornaran els dies de les veus mirall del crit unànime del cor. D’ara endavant, s’estroncaran les deus de les cançons del cor fidel que es mor.

ℵ

L’avui és trist, l’ahir qui sap on para, tot són neguits, tot és isard i nu, la llum de dalt ni em guia ni m’empara, del més enllà no me’n diu res ningú.

ℵ

Si sóc molt clar diran que vaig errat, que sóc la veu del pensament fingit, assajaré, per tant, l’obscuritat, i em serviré de mots sense sentit.

ℵ

Qui té no té si té sense delit, qui diu no diu si no sap el que es diu, qui sap tenir en treu el seu profit, qui sap callar diu sense dir ni piu.

ℵ

M’han expulsat d’un tros de paradís, inconegut, boirós i fantasmal, trio un camí, incert i poc precís, si tu no véns, la tria tant se val.