Definició
Que es fa enyorar; que s’enyora fà cilment.
Recorden els temps enyorÃvols en què podien sortir lliurement de casa.
Etimologia
D’enyorar amb el sufix -Ãvol.
Usos
En aquesta evocació més o menys enyorÃvola d’aquelles tardes de teatre, jo, que llavors tenia quatre o cinc anys, només puc parlar de les veus que sentia. I amb motiu. El petit Ramon era molt curt de vista —i el gran ho és encara—, només que llavors no ho sabia ningú. D’allò que feien a l’escenari, només en copsava les veus i les taques de llum, però no pas les figures i encara menys les cares, és clar. Però jo no me’n queixava ni me n’estranyava pas. Jo no sabia que calia veure més del que veia; pensava que el teatre era allò: la llotja, el panet, les veus i les taques de llum…
Ramon Folch i Camarasa, Bon dia, pare! (Barcelona: Laia, 1980 [1968]), pà g. 134Són lluny aquells temps! Val més no evocar-los. Un hom es torna enyorÃvol. Sent que ens falten moltes coses que aleshores existien. I que no totes les que han vingut després tenen una qualitat i un dring recomanable.
Carles Soldevila, Fulls de dietari: una antologia (Barcelona: Empúries, 2004), pà g. 103
Tema de la setmana
El sufix -Ãvol -Ãvola, del llatà -ibilis, pot voler dir ‘que té qualitats pròpies de’ (com en pagesÃvol, senyorÃvol) o bé ‘que fa de bon’ (ex. mengÃvol, manegÃvol). Aquests dies veurem uns quants adjectius formats amb aquest sufix.