Realment, no sabia què volia fer, ni tan sols si volia fer alguna cosa especial, però el fet era que s’havia acostumat a un ritme de vida per al manteniment del qual els ingressos extraordinaris havien passat a ser imprescindibles. Els viatges, els llibres, la roba cara, menjar sempre fora de casa i sovint en bons restaurants, la col·lecció d’aparells electrònics d’última generació que li omplien els calaixos i les butxaques, després d’haver-li-les buidat prèviament… En definitiva, tot aquell esnobisme, tot aquell sibaritisme de nou encuny —tot aquell aburgesament alienant, hauria estat l’expressió que ell mateix hauria usat anys enrere— costava un feix de bitllets.

Urbà Lozano, Plagi (Alzira: Bromera, 2008)

L’oncle volterià era l’oncle Guillem, el qual, per un veritable prodigi en la família, era abstemi. Havia desertat així mateix de la familiar tradició de picapedreratge i s’era fet ferrer. Alt i escardalenc, el magre pit nu i nus els braços magres, encara em sembla que el veig tronant i ignipotent amb quelcom de plutonià o de satànic, roig del foc de la fornal, entre el renou i les espires. No podia sentir parlar del foc infernal ni dels dimonis incandescents que no pensàs en l’oncle Guillem. Corrien pel poble unes veus i eren que s’havia fet ric batent moneda falsa: unes monedetes petites sense encuny, que valien un diner. Devers la darreria de la vida, deixà l’art vulcànic del foc per la santa agricultura.

Llorenç Riber, La minyonia d’un infant orat (Palma: Moll, 1988 [1935])