Aquell dia feia un fred de Maria santíssima; la mare se’n recordarà tota la vida perquè, els dies que feia tant de fred, totes les xiquetes venien a escola amb un pot ple de brases de carbó, que feien molt de caliu i gens de fum. Quan entraven, ficaven tres o quatre brases al pot gran, que estava davant la taula de la mestra, i després se’l posaven entre les cames i s’hi estaven ben calentetes tot el matí.

Josep Franco, Això és llarg de contar (Alzira: Bromera, 2004)

Davant d’un discurs de Cambó, el periodista que el segueix amb un paper i un llapis a la mà hi podrà estar o no estar d’acord, es podrà sentir indignat o convençut. No se sentirà mai indiferent. La peça d’oratòria serà considerada un fet. La recensió que en farà serà fàcil —per mica d’atenció que hi posi— i bastant perfecta. Així, aquest treball, dintre el periodisme, és de resultats molt diversos. Si hom té la desgràcia d’haver de recensionar exhalacions esbullades, confuses i inconnexes, el resultat serà, en el millor dels casos, ni figa ni raïm; en el pitjor, serà un pur galimaties de formulació difícil. Quan a la matinada arribeu a la redacció i us veieu obligats a emplenar el buit que us han deixat en les columnes d’última hora amb un original d’aquests, teniu uns treballs de Maria Santíssima per a arribar a fer-ho. En canvi, quan us trobeu amb l’orador coherent, orgànic i lligat, la punta de la ploma us agafa una fluència insòlita, el que aneu escrivint apareix amb una coherència fàcil i no hi ha mai prou lloc a la secció habitual per a encabir-hi el que heu escrit.

Josep Pla, 7 de novembre de 1919, El quadern gris (Barcelona: Destino, 1966)