Definició
Mol·lusc lamel·libranqui de l’espècie Mytilus galloprovincialis que té una closca allargada de color negre. És un comestible molt gustós i molt apreciat.
Per extensió, mol·lusc lamel·libranqui de l’espècie Mytilus edulis que, com l’anterior, té una closca allargada de color negre i viu formant colònies sobre roques, però és més gran que aquell i no tan gustós. L’espècie Mytilus galloprovincialis és el musclo mediterrani i l’espècie Mytilus edulis és el musclo atlàntic.
El vocable clòtxina, heretat de la parla dels mossàrabs prejaumins, és molt utilitzat a València, a on s’usa fins i tot quan es parla castellà.
¿Recordes aquelles clòtxines que ens feen en els barracons de la platja quan érem menuts? ¡Allò era glòria!
Etimologia
Mot valencià d’ascendència mossàrab, germà de l’italià chiòcciola, ‘caragol’, i potser del mossàrab qáuqana, ídem: provinents del llatí vulgar clŏcĭla, alteració del llatí cochlĕa, ‘petxina’ (forma adoptada del grec κοχλίας).
Usos
Una notícia han donat
Joan Valls i Jordà, «Cançó de Serafí» (Ciudad de Alcoy, 16 de juliol de 1968)
que et posa el cor en un crit
informant que en ple Madrid
cruelment s’han intoxicat
durant un nupcial convit
dues famílies contentes
menjant clòtxines pudentes
i gambes que s’han florit.Pep fartava com un llop:
Joan Valls i Jordà, «Estiuenca a vora-mar» (28 d’agost de 1973)
llagostins, gambes i crancs,
sépia, caragols, cigales,
tonyina, polp, lluç i rap
paraven al seu estómac
que s’inflava com un sac,
i quan demanava clòtxines
se les solia menjar
a grosses, com Pantagruel
si haguera ressuscitat.
Tema de la setmana
Mots trets d’El borum i els gospins. El lèxic tradicional d’Alcoi en l’obra de Joan Valls Jordà, d’Eugeni S. Reig
De nord a sud, Almassora és el darrer poble costaner on diem ‘musclo’. Després, Borriana parla de petxinot i ja des de Nules són clòtxines, que fins i tot són ‘clochinas’ en el castellà del Cap i Casal. Darrerament, els grans supermercats han introduït clòtxines com el mot valencià dels llocs on diem musclo… I ‘mejillons’ quan van enllaunats. La retolació segueix sent un tema pendent al País Valencià.
L’ús de clòtxina entre els castellanoparlants de València, probablement per interés comercial, ha desplaçat el de “mejillón” per anomenar les clòtxines més barates que no són de prop, per exemple les gallegues. Diria que és un fenomen semblant al de diferenciar el plàtan de la banana.
Interessant el comentari del Jesús. A Itàlia passa una cosa semblant: la denominació “dialectal” (entre cometes perquè en realitat en el cas italià es tracta de llengües diferents) derivada de cochlea s’està imposant a llocs on el mot tradicional era l’equivalent al nostre ‘musclo’. A la Ligúria hi va haver fins i tot una forta polèmica perquè en una peixateria els van obligar a substituir ‘moscoli’ per ‘cozze’.
Sobre aquest tema, vegeu la part final d’aquest article (és meu, disculpeu l’spam! 😉 ):
http://elpetitespolit.blogspot.com.es/2016/09/desig-de-mar-actualitzacio.html