—I això? Que no t’agrada, la noia? Tens, potser, algun altre compromís? Sóc home; he estat jove com tu: pots dir-m’ho sense escrúpol. Aquí estem sols, tu ja no ets cap xavalet, i puc parlar-te clar: jo ho comprenc tot. La meva pregunta, en tot cas, no és sinó per aconsellar-te —recalcà en Jordi veient que el tomb de la conversa encongia un xic el seu fill, amb tot i la seva habitual despreocupació.
   —Home! estimo molt la llibertat —s’acontentà de respondre aquest.
   —Que per ventura l’has de perdre? Anem, no siguis beneit! Passada la lluna de mel, l’home torna a ser soldat del seu sou. Quasi em faràs riure! però, ca!, tu no m’enganyes: tu no em dius la veritat.

Narcís Oller, La febre d’or II (1892)

Un dels meus propòsits, no complert mai, era el d’estalviar. Ja em direu si no et fa sentir ridícula fer el propòsit de voler deixar de fer el cafetó el dematí al bar per estalviar un miserable euro i cèntims, quan t’anuncien que tots els serveis bàsics pujaran. I jo he de renunciar al plaer del cafè asseguda al tasser, d’encendre la primera cigarreta del dia i intercanviar frases fetes amb els habituals del local per arraconar un miserable euro, quan ens buiden les butxaques per tots els costats? Ca barret!

Conxa Forteza, «Quan els anys ens cauen damunt» (Diari de Balears, 7 de gener del 2008)