Sense el suport de les imatges, els diàlegs es desvetllen, en la seva nuesa, absolutament pobres, quasi trists. Són converses de betzols que l’avorreixen. Al fons, es destaca la fiblada dels trets, l’enrenou de tassons trencant-se en una barra de bar, converses de cowboys. Un seguit de despropòsits absurds que la cansen. Té la impressió que, sovint, la gent no escolta les paraules que diuen els protagonistes de certes pel·lícules. Deuen distreure’ls les imatges i obvien els mots.

Maria de la Pau Janer, Ets la meva vida, ets la meva mort (Barcelona: Columna, 2001)

El cas és que estic un poc aborronat perquè sé que El petit príncep és l’obra més traduïda de tots els temps, darrere la Bíblia i El capital. Que tampoc els vaig entendre. I ja em toca posar cara de betzol. La Bíblia perquè quan la llegien, literalment, me pensava comprendre el fets que explicava, però just després els capellans damunt les trones la interpretaven d’una manera que jo no havia capit: «I allò que va dir Jeremies, vol dir…» una cosa contrària al que va dir. La veritat és que per això mai me n’he refiat, dels capellans. El capital, que vaig provar de llegir un parell de vegades, em queia de les mans, i els qui provaven d’explicar-me’l, crec que tampoc l’havien entès. Qui sap si tampoc l’havien llegit.

Climent Picornell, «Entendre ‘El Petit Príncep’», 4 de maig del 2006