Definició
Onomatopeia de la remor inintel·ligible d’una conversa tinguda en veu molt baixa, per tal que els del voltant no puguin sentir el que hom diu; dels crits d’ocell; del soroll que fa el vent o algú o alguna cosa que xiula, etc.
A mi parla’m alt, que tothom ho senti: no em vinguis amb xiu-xius.
«Si el cucut el tres d’abril | no fa xiu-xiu, | és pres, o no viu, | o sent l’estiu» (Joan Amades, Costumari català, 1952).
Etimologia
D’origen onomatopeic. Els verbs xiuxiuar i xiuxiuejar provenen d’aquest mot.
Usos
Flix té una església antiga que dóna a una plaça amb tres bars amb terrassa; per no dir res dels quatre o cinc restaurants i els tres supermercats, les tres papereries-llibreries-quioscos i una joieria francament chic. I també hi ha les ruïnes del castell. I algunes voltes antigues i un passeig fluvial i una font que fa xiu-xiu i un monument que commemora la seva condició de ciutat pubilla l’any mil nou-cents vuitanta-nou.
Matthew Tree, Un anglès viatja per Catalunya per veure si existeix (Barcelona: Columna, 2001), pàg. 83I, baix parlant, sentiu compondre
Jaume Gassull, Lo somni de Sant Joan (1497)
tantes cosetes,
que par que sien oronetes
dins en lo niu,
que, si els sou prop, sols lo xiu-xiu
basta a eixordar-vos.
Tema de la setmana
Onomatopeies