Recordo que un dia, a mig matí, vaig baixar a fer un altre cafè. El senyor Beneria, director-propietari de l’hotel, em va atendre i em digué:
   —Senyor Mascaró, no heu de matar de feina el senyor Coromines. Penseu que té prop de vuitanta anys.
   —Matar de feina el doctor Coromines? —vaig respondre tot seguit—. Ell ens matarà a tots, un darrere l’altre! És incansable.
   Me tenia fascinat quan el veia consultar diccionaris d’alfabets distints al llatí: l’àrab i el grec, que llegia amb la mateixa fluïdesa que un escrit sobre cultura de l’Avui. Els dos llits de la nostra cambra semblaven una exposició de llibres, que tenia oberts per la pàgina on hi havia la informació que li interessava. Jo aportava dades històriques i aclariments geogràfics sobre el topònim que estudiàvem; però no cal dir que només d’ell és tot el mèrit de l’anàlisi etimològica. Després, ell dictava i jo escrivia. Cada dia aprenia una cosa nova de la seva poderosa personalitat, nimbada del misteriós atractiu que irradien els savis quan són coratjosos patriotes.

Josep Mascaró Passarius, «Joan Coromines: tres quarts de segle al servei de la cultura catalana», pròleg al primer volum de l’Onomasticon Cataloniae (Barcelona: Curial, 1989), pàg. 5

En alguns casos, els complexos viaranys que recorren la història de la llengua s’entrellacen inadvertidament per provocar sintagmes xocants basats en la repetició. En un volumet anomenat Els nostres noms de lloc (Moll, 1982) l’enyorat Enric Moreu-Rey esmenta una variant de topònim que transforma l’accident geogràfic que designa en un nom propi. Com ara la Val d’Aran (vall de la vall), en la qual el mot d’origen basc que designa precisament una vall esdevé el topònim. Moreu anomena aquestes curioses superposicions tautotopònims i explica que gairebé sempre són la petja d’antics pobladors. Els nouvinguts conserven el topònim creat pels pobladors ancestrals sense comprendre’n el sentit, i li afegeixen un apel·latiu en la seva llengua que és l’equivalent exacte o molt aproximat al nom que ja existia. A banda de la Val d’Aran, a casa nostra són notables els pleonasmes del port de l’Ordal, el Salt de Sallent (el salt del salt) i el riu Fluvià (el riu riu). En el cas de l’Ordal, durant el franquisme va arribar a estar retolat Alto del Ordal (alt de l’alt alt en espanyol, occità i català).

Màrius Serra, «Tautotopònims» (Avui, 25 de juliol del 1996)