Hem arribat a un punt, però, que ja no cal ni dissimular, que els principis i els drets que el poder ha jurat defensar són cínicament conculcats cada dia; ni tan sols es recorre a la retòrica de la simulació, a allò de tirar la pedra i amagar la mà; per això ens fan un cop al cap cada dia amb la Constitució quan es parla d’unitat, però se n’obliden quan es parla de pluralitat. El polític, com més a prop del poder és, més se salta les normes que havia jurat defensar.

Isabel-Clara Simó, «Pel broc gros» (Avui, 4 de juliol del 2003)

No se ben bé qui era, per un moment me va semblar que era el mateix tinent coronel d’infanteria don Bartomeu, de Cal Cavallé, però no ho podria dir amb seguretat. També hi anava Joan Suñé, i me va estranyar no veure don Cinto. Més endavant vaig saber que no hi era present perquè és un cacic de la pitjor classe, un caragirat, d’aquells que sempre actuen a l’ombra, dels que tiren la pedra i amaguen la mà, i sempre són del vent que bufa. Per a ells només compten los rals que en poden traure de la manera que sigui. Estos van a missa a primera fila, i pegant-se fortes manotades al pit, «Mea culpa! Mea culpa!», fan veure que es troben en un gran acte de contrició i penediment, però el seu únic déu és lo diner, mossén Joan, vostè ho sap més que ningú.

Andreu Carranza, Anjub. Confessions d’un bandoler (Barcelona: Edicions 62, 2000)