Quan l’any arriba al solstici d’estiu es pot dir que s’obre el període de les festes majors. La paraula solstici ve de les llatines solis statio i significa el moment en què el sol arriba a la seva màxima declinació boreal o austral. En el màxim de la declinació boreal, el sol, variant molt lentament, té, durant uns dies, gairebé la mateixa altura meridiana sobre l’horitzó; és com si s’hagués parat —solis statio. Són els dies més llargs de l’any. El dia 21 de juny, solstici d’estiu, és el dia de més arc de llum en el curs del moviment de translació de la Terra.

Josep Pla, «La substància», dins El meu país (Barcelona: Destino, 1968)

Altres pobles antics, com ara els hebreus, els xinesos, i els romans, encetaven el dia amb la posta del sol. La major part d’aquestes primitives civilitzacions (egipcis, romans, àrabs…) no utilitzaven hores d’igual durada, sinó un sistema que dividia la part diürna del dia en dotze parts iguals, que ara anomenem hores temporàries o antigues. Amb aquest sistema, les hores d’estiu arribaven als 74 minuts (actuals) i les d’hivern es quedaven en 46 (en els respectius solsticis i en la nostra latitud). Les hores canòniques (que assenyalaven els moments de l’oració de les comunitats religioses) tenen el seu origen en les temporàries, però la majoria dels rellotges d’hores canòniques, fets sobretot entre el segle X i el XIII, són rudimentaris i marquen hores molt desiguals.

Joan Olivares, «Hores itàliques i babilòniques al Camp de Morvedre» (Mètode, núm. 33, primavera 2002)