Trobà una ermita solitària, amb un gran pati emporxat, dedicada al culte de la verge de Montserrat, i allà menjà un crostó de pa. Continuà sempre devers el sud. El príncep Lichnowsky passà la nit en un canyissar. A punta d’alba, continuà el camí amb el carro. Quan sortia el sol, veié en la llunyania el roquissar esquerp de Morella. Llavors, es vestí l’uniforme i es cofà amb la boina vermella. Les condecoracions lluïen amb el sol. Muntà a cavall, deixant el carro en una clotada i, a trot lleuger, s’aproximà a Morella. Uns pagesos se’l miraren estranyament.

Joan Perucho, Les històries naturals (Barcelona: Edicions 62, 2010 [1960]), pàg. 180

   —Mireu! —vaig oferir amb orgull.
   Des d’aquí l’oncle Jaume somiava Súnions a la mar hel·lènica i esperava el desembarcament d’Odisseu o Enees. A l’esquerra, la corba neta de la badia de Morell, les cases en miniatura vora la mar, els boscos cèltics endinsant-se a l’illa. A la dreta, el tall volcànic de la Talaia, un roquissar com un sílex trencat a cops, amb arestes duríssimes. Al davant, una plana breu i verda de camps i de cases mínimes i al seu darrere un mar primer verd, després blavíssim, clapes de blaus més intensos, gairebé negres, i encara més enllà un desordre de turons damunt l’aigua, color de suro de pessebre, travessats per la línia rectíssima, gairebé artificial, de l’horitzó.

Vicenç Villatoro, La claror del juliol (Barcelona: Edicions 62, 1997)