Davant dels escrits de Lenin, unes quantes consideracions grafològiques són inevitables. La primera constatació que s’imposa és aquesta: Lenin no aspirava a tenir una escriptura distingida ni original. Escrivia amb una lletra de professor, fina, una mica tortuosa, sense grans irregularitats. Crida l’atenció, així mateix, la raresa de les correccions. Planes senceres, una darrere l’altra, sense ni un mot rectificat. Es veu que l’home escrivia a raig fet o amb una excessiva deliberació. Finalment, els manuscrits ens diuen que Lenin era un home de rampells i que, treballant sota pressió, es treia un pes de sobre cada vegada que acabava una feina. Hi ha planes dels seus manuscrits extraordinàriament atapeïdes i d’altres amb dos dits de blanc entre ratlla i ratlla, però sempre a les acaballes d’un original l’escriptura es va fent més grossa, més ampla, i les línies escrites cauen cap a la dreta amb deixadesa.

Eugeni Xammar, «La Rússia d’avui» (1925), dins Periodisme (Barcelona: Quaderns Crema, 1989), pàg. 32

Vaig ser un infant poruc, molt poruc. Tant, que aquesta afecció a la por se’m va allargar, com l’afició als toros, fins ben entrada l’adolescència. No estic empegueït de dir-ho. Com no ho estic de confessar que després he estat un home covard. Potser per això tenc una certa tendència als rampells heroics. Ja se sap que els herois són moltes vegades essencialment i profundament covards i que l’heroisme és sovint una forma sublimada, magnificada i desesperada de la por.

Josep M. Llompart (amb Antònia Vicens), Vocabulari privat (Calonge, Mallorca: AdiA, 2018), pàg. 111