Aquest és el terrible sentit tràgic de la política al nostre país; jo estaria molt content si això que veig ara a Barcelona i arreu de Catalunya, aquesta passió a tot gas, portés cua un cop acabades les eleccions, i portés cua sobretot en el moll d’aquesta massa gris només excitable amb els espetecs del castell de focs d’un míting electoral. També estaria content si la gent anés a les urnes amb una idea, per primària, per mansa que fos, en lloc d’anar-hi amb una al·lucinació o amb una escorrialla de despit o d’odi estúpid.

Josep M. de Sagarra, «Les eleccions i la imaginació» (Mirador, 2 de novembre del 1933)

—Apa, apa! No s’enfadi, oncle, que ara estem reunits i contents…
   —Content no! —cridà l’oncle—. El dit em fa mal i sento que la ferida em puja cos amunt. A la meva edat, aquestes coses poden portar cua!
   —Però el passat, passat —va replicar l’Amàlia—. Ja no hi podem fer res i val més aprofitar a fons el bon moment que vivim. Oi que sí, oncle?
   —Doncs oi que no! —vociferà—. No tan sols s’hi pot fer alguna cosa, sinó que jo no pararé fins a fer-ne una de sonada!

Pere Calders, «Sense anar tan lluny», dins De teves a meves (1984)