D’ençà que havia posat peu damunt la nau havia perdut almanco cinc quilos. En Bernat la trobaria lletja, Déu meu!, no n’hi faltaria d’altra, aquell descoloriment i aquelles ulleres! Es mirava al mirall i li venia una plorera irreprimible, nerviosa.

Maria Antònia Oliver, Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (Barcelona: Edicions 62, 1972)

Basta mirar com xerram de cada vegada pitjor el nostre saborós dialecte mallorquí, que havia estat en temps no gaire llunyans —recordau quan estudiàvem a Barcelona— un motiu d’orgull, un símptoma de refinament i un dels catalans més correctes i rics. Ara, a força de passar de la llengua i de la cultura, fem plorera. Habitam dins la depressió animal sense saber-ho.

Biel Mesquida, T’estim a tu (Barcelona: Empúries, 2001)