A la plaça més bella de Roma, i potser del món, Piazza Navona, ja fa dies que han muntat les paradetes de Nadal, en les quals venen dolços i figuretes pel pessebre. La tradició de fer el pessebre sembla que és italianíssima. Diuen que va ser Sant Francesc d’Assís qui, en 1223, a Greccio (Umbria) va voler enriquir la missa del Gall amb una representació del naixement de Jesús, feta amb persones reals. Aquest episodi va ser pintat per Giotto als frescos de la Basílica Superior d’Assís. En 1283 Arnolfo di Cambio va esculpir vuit figures que representaven els personatges de la Nativitat i els tres mags. Diuen que es tracta del pessebre més antic que es conserva i el trobareu a la Basílica de Santa Maria la Major, a Roma.

Maria Folch, «Nadal a Roma» (Pàgina 26, 21 de desembre del 2007)

Després de dinar, amb prou feines retirades les tovalles, una capsa de cartó plena de pols i teranyines era posada damunt de la taula. A dintre de la capsa dormien feia onze mesos, embolicades amb encenalls i paper de diari, les figures del pessebre. D’una a una la mà captinguda del meu pare les anava treient i arrenglerant. Sempre hi havia víctimes! Rabadans decapitats, el bou amb una banya trencada, galls sense cresta i ovelles tristament privades de totes quatre potes. Amb paciència i una solució enganxadissa de fórmula casolana, feta a base de midó i de pa mastegat, el meu pare realitzava veritables miracles de cirurgia, acabats els quals el cirurgià arquitecte esdevenia escenògraf, esdevenia taumaturg, creador omnipotent de la terra i del cel, de l’aigua, dels homes, de tot un món. Un món nou. Un món de pessebre.

Eugeni Xammar, «Nadal a Barcelona» (1939), dins Periodisme (Barcelona: Quaderns Crema, 1989)