Casa nostra, la del carrer de la Barceloneta i en la qual vaig nàixer, tocava paret per paret amb ca l’Alfonsa que, en realitat, era cal Fusteret. Gairebé tothom, però, potser per l’exclusiu que resultava el nom de la mestressa de la casa, la coneixia amb aquest nom. Tota la família era, al meu entendre, ben particular i precisament per aquest motiu jo estava molt pendent d’ells i de les seues singularitats.

Teresa Ibars, Atles de l’oblit (Lleida: Pagès, 2019), pàg. 57

Els nens noten de seguida si els grans són amics o poc amics de la canalla. La senyora Anita era dels primers. Vivia paret per paret de casa nostra. Una tàpia no gaire alta separava els dos patis. Si t’enfilaves podies veure el de l’altra banda, més ben enjardinat que el nostre, que només tenia plantes a les vores.

Ramon Solsona, El carrer de la xocolata (Barcelona: Proa, 2025), pàg. 21