Pauleta es va alçar i es va acostar a mi. Em va amanyagar lleument els cabells com quan era xicó. Em commogué perquè ho vaig trobar com un impuls irresistible. Fou, però, un instant. Què m’esdevingué? La vaig mirar amb torbació.
   —Ets al meu càrrec —va explicar-ho ella—. Descansa, compleix. Què em diria ta mare si per la meua permissivitat et tornasses a fer malalt?

Enric Valor, L’ambició d’Aleix (Alzira: Bromera, 2015)

Però la mestra, sense parar de cridar que li havíem furtat el didal, despatxà els xiquets perquè diu que els homes no furten didals, i a nosaltres ens va fer despullar per a millor registrar-nos les batetes i els brials, i totes en camisa i ella preguntant, el tens tu? Però Julieta la Povila duia un forat petit al mig de tot de la camisa i es ficà la mà per sobre sense voler llevar-se-la ni voler dir per què ho feia, i la mestra cridant, lleva’t la mà que el tens tu! I quan la Julieta ja no podia més arrencà a plorar dient, no que em veuran el melic les xicones. I el didal aquell no va voler deixar-se trobar mai.

Carmelina Sánchez-Cutillas, Matèria de Bretanya (València: Tres i Quatre, 1976), pàg. 93