Així doncs, els poc menys de cinc milions de noruecs poden fer gala d’entendre tant el danès com el suec (mentre que suecs i danesos no poden entendre la llengua de l’altre) i tenen, a més, un sistema d’aprenentatge de llengües que fa que parlin gairebé tots l’anglès, i a vegades l’alemany. Poliglots però cerca-raons en debats interns, els noruecs són més sorprenents del que els tòpics poden fer pensar. Fins al punt que els intents d’unificar les dues formes de noruec en una de sola, el samnorsk («noruec comú») han anat fracassant, tot i que les enquestes d’opinió diuen que una majoria de noruecs hi estarien a favor.

Joan-Lluís Lluís, «Els noruecs malcarats», dins A cremallengua (Barcelona: Viena, 2011), pàg. 88

Atenció, pregunta: quina diferència hi ha entre un busca-raons i un cerca-raons? Doncs la mateixa que hi ha entre buscar i cercar: el primer és un castellanisme d’entrada tardana a la llengua (un «sobrevingut», en paraules d’en Coromines) mentre que el segon és el verb històric, per això la majoria de diccionaris remeten busca-raons a cerca-raons, que és la forma preeminent a les Illes (on tot se cerca i l’única cosa que es busca és la caça per part dels cans). De fet l’origen del verb buscar, més enllà del fet que fou l’espanyol qui l’introduí a les altres llengües llatines, és obscur. En napolità, per exemple, «Què busques/cerques?» es diu amb trobar, «Che vaje tro(v)anno?», i en canvi «Aje abbuscato» significa «Te l’has guanyada», «Te l’has buscada».

Pau Vidal, 100 insults imprescindibles (Valls: Cossetània, 2014), pàg. 41