Els anglesos són tan civilitzats que del porc en diuen pig quan és viu, mentre que quan l’han cuinat passen a anomenar-lo pork. És una manera de distingir la fauna de l’alimentació, de contraposar l’animaló bonifaci al sabor melós de les llonzes. En català, la paraula porc serveix per designar-lo viu o mort, però verro s’aplica tan sols quan la bèstia està activa. Tant el porc com el verro serveixen per designar una persona bruta, tant en un sentit físic com moral, tot i que aquí ens centrarem en la segona. Encara que la femella del verro és la truja, també es fa servir la paraula verra.
   Si bé l’àmbit semàntic que s’associa al verro és la brutícia, la paraula s’aplica sobretot a qui mostra una promiscuïtat forassenyada. Així és com la utilitzen uns poetes tan primmirats com els noucentistes. A La inútil ofrena, Josep Carner escriu: «De cara obscena i flonja com la verra».

Vicenç Pagès Jordà, Memòria vintage (Barcelona: Empúries, 2020), pàg. 359