Ambientats en aquesta església, aquests concerts [els Festivals Musicals de Prada organitzats per Pau Casals], en els programes dels quals trobem executants de la més alta categoria, han tingut un quadre únic. El fet d’haver-se produït en una església oberta al culte, les seves característiques més visibles han estat el silenci i el recolliment. No essent acceptats, a les esglésies, els aplaudiments ni les ovacions, els concerts han estat uns concerts muts, cosa molt estranya en aquesta mena d’espectacles. Quan els intèrprets han acabat l’execució de les obres del programa, el públic s’alça de les cadires i es manté en posició vertical, i això crea un ambient de silenci emocionat. Els intèrprets saluden amb una inclinació de cap i després se’n van a la sagristia, que és l’únic local adjacent que tenen a mà i que els ha estat donat pel senyor rector per reposar, guardar els instruments i, discretament, conversar.

Josep Pla, «Pau Casals, a Prada» (1961), dins Retrats de passaport (Barcelona: Destino, 1970)

La darrera vegada que vaig veure’l, fa uns tres mesos, fou a la plaça del Pi, de Barcelona. Tocaven sardanes. En Guimerà, acompanyat d’un jove i una noia que quasi bé el duien a coll, va passar. La plaça era plena de gom a gom. La gent, en adonar-se de la presència del gran poeta, esclatà en una ovació llarga, formidable. Don Àngel passà enmig del públic, caminant amb prou feines, somrient i saludant tothom. La cobla es va veure obligada a tocar «La Santa Espina», renovant-se les ovacions i els visques. Quan En Guimerà passà pel meu costat, tenia els ulls plens de llàgrimes. Una nena molt petita va dir-li: «Passi-ho-bé, don Àngel». En Guimerà contestà amb un «Adéu, nena», tremoladís d’emoció.

Josep M. Planes i Martí, «Guimerà, figura popular» (El Pla de Bages, 17 de juliol del 1924)