Emmanuel Moór tenia un caràcter estrany i difícil. Topava amb tothom, i tothom buscava la manera de treure-se’l del damunt. Parlava sense pèls a la llengua i d’una manera brusca, sense plànyer ni les celebritats ni els desconeguts. Era un pianista captivador. És cert, era un home esquerp, mossegaire, però en el fons insubornable de la seva ànima —no li’n càpiga dubte— aletejava el geni. Parlava sense embuts, i el seu costum de cantar-les clares a tothom provocava situacions delicades. Com vol que Moór hagués estat comprès, si les seves maneres brusques li tancaven totes les portes?

al llibre de Josep M. Corredor, Converses amb (records i opinions d’un músic) (Barcelona: Selecta, 1967), pàg. 173