Un vespre, després d’unes misterioses trucades telefòniques, l’Evelyn ens conduí fins en un pis de Clichy, on un tal Fermín ens volia conèixer. L’home era un basc espanyol, que tenia tot l’aspecte d’haver col·laborat amb Don Pelayo a la pluja de rocs de Covadonga, i fins i tot, amb Sancho el Fuerte a las Navas de Tolosa trencant les cadenes de la tenda del miramamolí almohade, mentre que la seva dona, l’Anne, posseïa la imatge refinada i elegant d’una clàssica parisenca. Aquella nit, al marge de menjar esplèndidament, tan sols vaig deduir que ens trobàvem a casa d’uns militants clandestins, però precisament per això tampoc no era qüestió de demanar gaires detalls. Amb el temps m’assabentaria que darrere el nom de guerra Fermín hi havia en realitat Lucio Urtubia, un activista fidel encara a la mística llibertària, que de jove havia estat entrenat a les ordres de l’anarquista Quico Sabater.

Memòries d’un bufó (Madrid: Espasa-Calpe, 2001), pàg. 300