A vegades, quan ha anat a París per visitar un amic de l’època, o ha fumat massa maria, o simplement té el dia retro, la mare em telefona al vespre per parlar una estona (fa anys que em va fer fora de casa, com li agrada de dir). Primer em comenta alguna novetat, per dissimular, però aviat les seves divagacions li fan preguntar-se on i com seríem ara si el Nadal de 1970 no haguéssim marxat a viure al districte 19è, un barri molt més popular. Com seria jo, sobretot, si haguéssim aguantat més temps a la comuna. La seva veu és melindrosa, afablement resignada, sense gens de ressentiment, però estic convençut que en el fons, molt en el fons, em retreu alguna cosa.

Jordi Puntí, Maletes perdudes (Barcelona: Empúries, 2009), pàg. 191

Quan arribà la primavera, es traslladà al campament base del Makalu. La decisió fou molt encertada. Entre els esportistes, sans per definició, només circulaven alcohol i tabac. I no gaire. Alguns dels que es quedaven al campament, avorrits a la rereguarda, com a molt fumaven maria.

Núria Perpinyà, Al vertigen (Barcelona: Empúries, 2013)