Suposo que la relació amb el Borja l’entendreix perquè li recorda la seva infantesa.
   —És el Borja Masdéu, el fill de la meva amiga María Eugenia, la de Santander —explica la Mariona quan presenta el Borja—. Vam estudiar juntes a Suïssa, a l’internat. Pobrissona, va morir molt jove, als quaranta, d’un mal lleig… —I afegeix—: El Borja és una mica com si fos nebot meu. Tracteu-lo bé, eh?

Teresa Solana, Un crim imperfecte (Barcelona: Edicions 62, 2006)

Avancem molt, en aquest terreny. Molt. I, tanmateix, càncer és, encara avui, una paraula tabú. Com esquizofrènia. «Té un mal lleig», diem. Ho diem des de fa segles, perquè aquest mal fa segles que és lleig, encara que avui en sabem moltes més coses que només vint anys enrere. Aquest mal —cony de cèl·lules que no es volen morir!— és tan lleig avui com fa cent anys. La diferència és que avui les eines per combatre’l són molt més eficaces i afinades que fa un segle. I que fa vint anys! Diguem les coses pel seu nom: «Tal persona té càncer. Ara està fent el tractament». Em sembla el primer pas per mirar de superar la malaltia.

Jordi Llavina, «Les coses, pel seu nom» (Avui, 19 d’agost del 2011)