Com un infant sobre l’arena el temps s’aturava en el límit
del desert i les pluges, mentre bevíem junts càlida sidra
sota el vel de la núvia homes i dones.

Ample com una mar als nostres ulls, baixava lent, majestuós,
el riu. Des de l’alt mirador contemplen la immensa
corba del seu arc tibant sobre la sorra assolellada.
Al bell mig del seu llom lluent com una espasa no sé
quin ésser fosc ha assenyalat els límits de la pluja i el sol.

Jaume Pérez Montaner, Fronteres (Alzira: Bromera, 1994)

Aleshores, un senyor molt elegant que emprava un barret de copa negre i lluent com una espasa, passà pel costat dels espectadors i bramà:
   —Des que estan fent aquesta casa de bojos, ningú no vol viure per aquesta barriada. Això és el que ens ha portat aquesta pedrera del dimoni!

Enric Lluch, Gaudí, el geni (Alzira: Fundació Bromera per al Foment de la Lectura, 2012), pàg. 18