Un cambrer de tòrax ample i coll gruixut amb camisa blanca i jupetí fosc a ratlles entrà amb el cafè. Era d’aquella mena de cambrers xerraires que cada dia tenen un acudit nou. En vista de la sobrietat col·loquial d’Oriol, deixà el cafè damunt la taula i va marxar. L’exassessor dissolgué lentament i amb afectació el sucre.

Ferran Torrent, Espècies protegides (Alzira: Bromera, 2002)

A la mateixa catedral, en una altra capella, un grup de dones resava oracions rítmiques a una Mare de Déu, una Puríssima clàssica, i entre elles un home molt vell i molt prim, amb un jupetí groc, assegut amb l’esquena molt dreta, cantava unes cançons suaus i bellíssimes i s’acompanyava amb un acordió. Cantava ell sol, no el mirava ningú, i ell sense deixar de tocar contemplava la imatge blanca i blava i feia cara de trobar-se en un èxtasi feliç.

Joan F. Mira, «Innocència, acordionista» (El Temps, 14 de desembre del 2004)