Definició
Nora; muller del fill respecte als pares d’aquest.
Feia temps que l’hereu i la jove duien el regiment de la casa.
Etimologia
Usos
En aquell precís instant va sentir un dring sonor a la cuina. La Marieta devia endreçar els plats a l’armari; era un nervi, aquella dona, treballava amb més empenta que la seva jove.
Núria Esponellà, Una dona d’aigua (Barcelona: Columna, 2013)
La veu de la Marieta va sortir de la cuina, com si sabés que estava pensant en ella.
—Vol que li prepari cafè? —un to alt i enrogallat, de tenora vella.
—Sí, gràcies.Elena, la seva jove, cosia asseguda vora la reixa del jardí.
Mercè Rodoreda, «El mirall», dins Vint-i-dos contes (1958)
—Què li ha dit el metge?
—El metge? Quin metge?
Un tros enllà el seu nét furgava la terra vora una mata de clavells. Quan va sentir la veu de l’àvia, es va girar:
—Àvia, vingui! Miri com planto gira-sols.
—Ja vaig dir al noi que no li compréssiu el càvec. Ens destrossarà tot el jardí.
Elena aixecà el cap de la feina.
—No tingui por, ja el vigilo… No havia dit que aniria a casa el metge?
Mentí perquè la molestava l’interès de la seva jove.
—Hi aniré un altre dia. Amb aquest bon temps m’he estimat més anar a passeig. Què vols que em digui el metge?
Tema de la setmana
El jovençol que vèiem divendres ve de jove, però jove també té un sentit específic de parentiu que veiem avui. Aquesta setmana repassarem altres mots que designen parents.
No expliqueu d’on surt això de dir ‘jove’ a la nora. Interpreto que, a pagès, en una mateixa casa hi convivien els pares i els fills, almenys un fill, l’hereu, i que la dona, mestressa o senyora de la casa era la muller del pare, mentre que quan es parlava de “la jove” era per distingir la vella de la jove, la muller de l’hereu.
Aquesta explicació ni tan sols caldria si es conservessin els costums i el vocabulari de sempre, però és fàcil que sigui una accepció que recula. D’altra banda, s’usa a les Illes o al País Valencià?
Una enquesta ràpida a la llista Migjorn de llengua (http://migjorn.cat/migjorn.html) ha donat aquestes respostes:
«A la Plana no he sentit mai dir ‘jove’ en el sentit de ‘nora’.»
Josep Molés
«Jo faig servir ‘jove’. Vinc del Barcelonès i a casa sempre ho havia sentit dit així.»
Conxita Bou
«A Mallorca només existeix ‘nora’.»
Miquel Adrover
«Faig servir més ‘jove’ que ‘nora’, però no són paraules habituals.
Normalment les ‘joves’ s’anomenen pel seu nom o es diu que és la dona del fill.
La paraula ‘jove’ és més del llenguatge col·loquial i ‘nora’ la considero més aviat literària.
Sóc de Barcelona amb el pare de Barcelona i la mare del Baix Empordà.»
Rafel Castellanos
«Catalunya central: normalment, ‘jove’. ‘Nora’, més aviat gent culta.»
Gustau Erill i Pinyot
«A Tavernes de la Valldigna i Carcaixent, pel que jo sé, només es fa servir ‘nora’.»
Miquel Boronat Cogollos
«Al Matarranya, només ‘nora’.»
Artur Quintana
«A la Vall d’Uixó i el voltant diem ‘nora’, sens dubte, i, per les informacions que tinc, ben fidedignes, a les terres de l’Ebre, també ‘nora’; però a Bellcaire d’Urgell diuen ‘jove’.»
Josep Font
«La ‘jove’ al Rosselló és també la xicota, l’amigueta, la parçonera.»
Idali Vera
a Caldes de Montbui “jove”
A Elna, fem servir JOVE per a designar el promès o la promesa (En canvi, a la NORA li diem NORA). El DCVB ho arreplega:
1. JOVE
c) Promès o promesa (men.). «Ha vingut es teu jove i no t’ha trobada».
Per mi, “la jove” és la manera normal i natural de designar la muller del fill. En el meu cas, “nora” és una paraula apresa que no entra en el meu vocabulari habitual. Però subscric que deu ser una cosa de cultura rural, diferent entre Catalunya, el País Valencià i les Mallorca, Menorca, Eivissa o el Rosselló.