Masculí o femení?

Joan Bosch

En llatí clàssic hi havia tres gèneres: el masculí homo [-inis] (‘home’ en català), el femení femina [-ae] (‘dona’) i el neutre templum [-i] (‘temple’). De manera general, el masculí i el femení identificaven éssers vius i el neutre coses inanimades. Ara, aquesta classificació no era gens estricta. Comportava una colla d’excepcions. Per exemple, el mot domus [-us] (‘casa’) i el mot patientia [-ae] (‘paciència’) eren femenins sense cap raó evident. Al cap i a la fi, la distinció entre ésser viu i cosa inanimada es va afeblir tant que el gènere neutre no es va conservar en català ni tampoc en les llengües romàniques dels encontorns (italià, francès, occità, castellà, portuguès). Els locutors del baix llatí ja havien començat a atribuir un gènere masculí o femení als vocables neutres més usitats. Com que empraven el mot ‘temple’ més sovint en singular templum que no pas en plural templa, el van assimilar a un mot masculí, perquè la desinència -um era també una desinència masculina: dominus [-i] (‘mestre’) feia dominum a l’acusatiu. Per una altra banda, com que el mot folium [-i] (‘fulla’) es feia servir generalment en plural folia es va considerar que era femení, perquè la desinència -a era sobretot una desinència femenina: rosa [-ae] (‘rosa’). Després, cada llengua neollatina va acabar la feina segons criteris propis.

Un cas interessant són els mots llatins acabats en -or, -oris. En distigirem tres classes:

• una primera classe feta d’adjectius comparatius: minor (comparitiu de parvus), major (comparatiu de magnus), peior (comparatiu de malus), melior (comparatiu de bonus), etc., que retrobem en català sota les formes: menor, major, pitjor i millor.
• una segona classe composta d’agents que deriven d’un verb i del qual indiquen l’acció: actor del verb agere, lector del verb legere, etc. En català, aquesta classe va ser la més productiva, amb milers i milers d’elements. Cada mot hi té doble gènere amb formes masculines i femenines diferenciades: actor/actriu, lector/lectora, etc.
• i una tercera classe constituïda de substantius masculins que representen sentiments o coses abstractes com ara: albor, amor, ardor, calor, candor, clamor, color, dolor, dulcor, error, favor, fervor, foetor, fragor, fulgor, furor, honor, horror, humor, languor, liquor, lucor, odor, pavor, pudor, putor, rancor, rigor, rubor, rumor, sapor, splendor, stridor, stupor, sudor, timor, torpor, valor, vapor, vigor, etc.

Justament és a aquesta darrera classe de mots que dedicarem tota la nostra atenció avui.

Els retrobem gairebé tots en el castellà modern sense canviament de gènere i amb molt poques modificacions ortogràfiques: albor, amor, ardor, calor, candor, clamor, color, dolor, dulzor (en lloc de dulcor, però en desús i suplantat per dulzura), error, favor, hervor (en lloc de fervor), hedor (en lloc de foetor), fragor, fulgor, furor, honor, horror, humor, langor (en lloc de languor, però en desús i suplantat per languidez), licor (en lloc de liquor), lugor (en lloc de lucor, trobat en textos castellans del segle XIV, però desaparegut de fa temps), olor (en lloc de odor), pavor, pudor (que deriva de pudor), pudor (que deriva de putor, però en desús i suplantat per hedor), rancor, rigor, rubor, rumor, sabor (en lloc de sapor), esplendor (en lloc de splendor), estridor (en lloc de stridor), estupor (en lloc de stupor), sudor, temor (en lloc de timor), torpor, valor, vapor i vigor.

En francès, les modificacions ortogràfiques són més importants i els canviaments de gènere gairebé sistemàtics: albeur [f], amour [m] (antigament femení), ardeur [f], chaleur [f], candeur [f], clameur [f], couleur [f], douleur [f], douceur [f], erreur [f], faveur [f], ferveur [f], féteur [f] (desaparegut i reemplaçat per puanteur [f]), frayeur [f] (que no significa pas més ‘soroll fort’ sinó ‘espant’), fulgueur [f] (desaparegut i reemplaçat per splendeur [f]), fureur [f], honneur [m], horreur [f], humeur [f], langueur [f], liqueur [f], lueur [f], odeur [f], peur [f], pudeur [f], puteur [f] (desaparegut i reemplaçat per puanteur [f]), rancœur [f], rigueur [f], rubeur [f] (desaparegut i reemplaçat per rougeur [f]), rumeur [f], saveur [f], splendeur [f], strideur [f], stupeur [f], sueur [f], témeur [f] (desaparegut i reemplaçat per crainte [f]), torpeur [f], valeur [f], vapeur [f] i vigueur [f].

• Aquí l’excepció que salta a la vista és el mot amour que s’hauria d’escriure ameur i que hauria de ser femení i no pas masculí. En realitat, no és pas un mot de creació francesa. Va ser manllevat i adaptat de l’occità amor perquè a l’edat mitjana els trobadors occitans eren els únics poetes que parlaven d’amor en el reialme de França. El mot amour, originàriament femení, va ser percebut com un mot masculí perquè, en francès, la terminació -our és una terminació masculina com en els mots vautour (voltor) i velour (vellut).
• El mot honneur també és una excepció. En la llengua antiga era femení i no pas masculí com ara. La confusió ve del fet que ‘Quelle honneur!’ (versió femenina) i ‘Quel honneur!’ (versió masculina) es pronuncien exactament de la mateixa manera.
• En català medieval el canviament de gènere va seguir la via francesa (o més aviat, la via occitana): albor [f], amor [f], ardor [f], calor [f], candor [f], clamor [f], color [f], dolor [f], dolçor [f], error [f], favor [f], fervor [f], fetor [f], fragor [f], fulgor [f], furor [f], honor [f], horror [f], humor [f], llangor [f], licor [f], lugor [f], olor [f], paor [f], pudor [f] (sentiment de reserva), pudor [f] (mala olor), rancor [f], rigor [f], rubor [f], rumor [f], sabor [f], esplendor [f], estridor [f], estupor [f], suor [f], temor [f], torpor [f], valor [f], vapor [f] i vigor [f].
• Tots aquests vocables hi són femenins, contràriament al llatí i al castellà. Ho atesta el Vocabulari de la llengua catalana medieval de Lluís Faraudo de Saint-Germain (llevat, val a dir-ho, d’alguns mots cultes com candor, rubor o torpor reintroduïts recentment i per tant absents del diccionari).
• Notarem que el mot llatí rumor [-oris] ha donat per via popular ‘remor [f]’ (amb erra final muda) i per via culta ‘rumor [f]’ (amb erra final sonora).

El català septentrional funciona encara com la llengua antiga llevat d’una sola excepció: per mala influència francesa, el mot ‘amor’ hi ha deixat de ser femení. Modernament l’ús del femení es limita a algunes poques expressions en plural com ara: les amors mortes. Relativament a la pronunciació, recordarem que totes les os de les darreres síl·labes són tancades, pronunciades [ú] al Rosselló, i que els rossellonesos afegeixen una te de suport a la fi dels mots acabats amb una erra sonora. Per exemple, amor s’hi pronuncia [amúrt]. Un altre cas particular és el mot por, que els rossellonesos pronuncien [pou], exactament de la mateixa manera que un pou d’aigua (segurament per influència occitana: páur pronunciat [póu] i no pas [pau] com escauria). I notarem que pudor (sentiment de reserva) i pudor (mala olor) hi són tots dos femenins sense cap mena de problema. Si bé s’escriuen igual, es pronuncien de manera diferent.

En el català del Principat, els estralls causats pel castellà hi són molt més importants. Llevat de albor, calor, dolçor, fetor, llangor, lluor, olor, por, pudor (mala olor), esplendor, suor i torpor, que han conservat el gènere femení d’origen, tots els altres —és a dir, els 28 mots següents: amor, ardor, candor, clamor, color, dolor, error, favor, fervor, fragor, fulgor, furor, honor, horror, humor, licor, pudor (sentiment de reserva), rancor, rigor, rubor, rumor, sabor, estridor, estupor, temor, valor, vapor i vigor— es fan servir habitualment en masculí. És una error. Haurien de ser exclusivament femenins com en la llengua antiga. Per explicar el fet que alguns gèneres femenins hagin resistit a les interferències del castellà i hagin pogut sobreviure fins ara podem avançar algunes hipòtesis:

• perquè els substantius equivalents castellans van caure en desús: és el cas de dulzor, langor, lluor i pudor (mala olor).
• perquè, fonèticament, les formes castellanes i catalanes es van allunyar tant les unes de les altres que van fer impossible tota interferència: és el cas de hedor/fetor, pavor/por i sudor/suor.
• o potser, tot simplement, perquè la diferència fonètica induïda per la erra final sonora en castellà i muda en català va ser suficient per a frenar el procés d’interferència: és el cas de albor, calor, olor, esplendor i torpor.

Un cas problemàtic és el cas del mot labor. El diccionari de la Real Acadèmia Espanyola ens diu que labor deriva del llatí labor [-oris]. Si fos tan simple, en castellà labor seria un mot masculí com tots els mots d’aquesta família i no pas femení. De manera paral·lela, el francès va crear dos mots: labeur (treball) i labour (llaurada). Tots dos masculins i no pas femenins com ho sol fer aquesta llengua. Tot això ens autoritza a donar crèdit a una altra hipòtesi. Aqueixos tres mots no deriven pas directament del llatí clàssic labor [-oris] que significava ‘esforç, fatiga, patiment, desgràcia, malaltia’, sinó d’una forma posterior especialitzada al llenguatge agrícola que va passar a significar ‘treball de la terra’ i més específicament ‘treball de sembrar’, que el castellà va interpretar com un vocable femení i el francès com un vocable masculí. A partir d’aquesta forma intermediària, el català va crear dos mots per via popular: llavor [f] (sement) i llavor [m] (treball). El mot català labor [f] (treball) va ser creat més tard per via culta copiant el castellà. Va suplantar el catalanesc llavor [m] (treball) i se li va atribuir el gènere femení de manera errònia perquè labor en castellà és femení.

Totes aquestes dades són resumides a la taula següent:

Mots acabats en -or que haurien de ser exclusivament femenins en català

 
 
Llegenda

En el català de les Balears totes aquestes erres finals són mudes, i en el del País Valencià, totes sonores.

 
Al marge de la família estudiada, notarem l’existència de mots com ara: amargantor (qualitat d’amargant), amargor (qualitat d’amarg), asprivor (qualitat d’aspriu), aspror (qualitat d’aspre), barator (qualitat de barat), blancor (qualitat de blanc), blavor (qualitat de blau), brillantor (qualitat de brillant), brutor (qualitat de brut), buidor (qualitat de buit), coentor (qualitat de coent), cruor (qualitat de cru), dretor (qualitat de dret), eixutor (qualitat d’eixut), estretor (qualitat d’estret), fador (qualitat de fat), fredor (qualitat de fred), frescor (qualitat de fresc), gerdor (qualitat de gerd), grandor (qualitat de gran), grisor (qualitat de gris), grogor (qualitat de groc), grossor (qualitat de gros), lluentor (qualitat de lluent), magror (qualitat de magre), negror (qualitat de negre), pesantor (qualitat de pesant), picantor (qualitat de picant), primor (qualitat de prim), rancior (qualitat de ranci), ricor (qualitat de ric), roentor (qualitat de roent), rojor (qualitat de roig), rossor (qualitat de ros), secor (qualitat de sec), tebior (qualitat de tebi), tibantor (qualitat de tibant), tristor (qualitat de trist), verdor (qualitat de verd), vermellor (qualitat de vermell), vivor (qualitat de viu), etc. Aquests mots no deriven pas de mots llatins acabats en -or, -oris, sinó d’adjectius catalans, més exactament dels adjectius dels quals indiquen la qualitat. Tots aquests vocables són femenins i han conservat el gènere femení que els correspon perquè no han sofert mai cap interferència de mots castellans idèntics (llevat de verdor que també es diu verdor en castellà. Però, com que la verdor castellana és femenina, no passa res).

Finalment, notarem que els mots masculins cor, decor, plor, tambor, tresor, voltor i uns quants més no formen pas excepcions de la regla perquè no deriven pas de mots llatins acabats en -or, -oris.

I com que s’atansen les fetes nadalenques, us assabentaré d’un tret dialectal rossellonès que he retrobat suara al Diccionari català-valencià-balear (DCVB). En el català estàndard, Nadal és un mot masculí. Ara, en el parlar d’Elna té tots dos gèneres. És masculí quan desitgem ‘un bon Nadal’ i femení quan fem referència a un dia de Nadal en particular: ‘després de tant de temps, me recordi encara d’una Nadal que havia nevat a Elna’. Aquest tret dialectal és probablement un arcaisme. N’hi ha un exemple al DCVB: «E tenguem la [sic] Nadal a Alcaniç e l’Aninou en Tortosa, Jaume I, Cròn. 472.»

Bon Nadal a tots.

 
Publicat originàriament a InfoMigjorn, núm. 1.402, 11 de desembre del 2018

Més articles de Joan Bosch de la sèrie «Un tast de català d’Elna»