Les partícules negatives

Joan Bosch

En català, una frase simple sense cap marcador específic és una frase afirmativa: «Sé parlar occità». Per exprimir el contrari hi cal afegir una partícula negativa. La partícula principal de negació és la partícula no que anteposem al verb: «No sé parlar occità». Antigament el català septentrional funcionava d’aquesta manera. Ho atesten algunes dites populars: «A Bages, no hi vages si parents o amics no hi hages!». Al fil del temps, i sobretot per influència occitana, la partícula no (pronunciada nu a la plana del Rosselló) es va afeblir i la gent va prendre per habitud de reforçar-la sistemàticament amb la partícula pas: «No sé pas parlar occità». Conjuntament, el no va desaparèixer dels llocs on no era imprescindible per arribar a la forma actual: «Sé pas parlar occità». Aquest canvi ja s’havia produït en occità alguns segles abans: «Non sabi parlar catalan» → «Sabi pas parlar catalan». A França, podem constatar la mateixa evolució en el llenguatge del carrer: «Je sais pas parler occitan» en lloc de «Je ne sais pas parler occitan».

Ara, veurem amb més detalls com es construeixen les frases negatives en català septentrional:

1. Per construir una frase negativa, els rossellonesos afegeixen la partícula pas directament després del verb. Al Rosselló, aquesta partícula no té sentit adversatiu:

Tinc pas fam.

2. Quan hi ha més d’un verb, l’un darrere de l’altre, la partícula pas va sempre darrere del primer:

Ho ha pas fet, ho vol pas fer i ho farà pas!

El vaig pas poder ajudar.

3. La partícula pas es pot aparellar amb uns altres termes de polaritat negativa com ara gaire (o l’equivalent dialectal guaire), gota, enlloc, gens (o l’equivalent dialectal ges), més, pus, mai, res (o la variant re), cap, ningú (o l’equivalent dialectal dingú) sempre que pas sigui el primer terme de la parella:

Avui, tinc pas guaire briu per treballar.

És que fa dues setmanes que tenim pas gota de repòs.

I si anàvem a saludar en Josep. De noves d’ell, fa temps que ne tenim pas ges.

Pensavi que seria al mercat i el trapem* pas enlloc?

El darrer cop que me va parlar, me va dire que vindria pas més a Elna!

És pas possible! El veurem pas pus?

Tal qual com vos ho dic… Ha renyit amb tothom i sabrem pas mai per què.

I bé quina una! Nosaltres, en sabíem pas re de tot això!

I jo, tampoc, ne tinc pas cap explicació!

Una cosa tan incoherent, hi ha pas dingú que la pugui comprendre!

4. Aqueixes parelles encapçalades per pas no són indissociables. Un verb s’hi pot posar entremig:

El vaig pas trobar guaire espavilat.

D’aquí estant, el podrem pas veure gota.

El vaig pas trobar enlloc.

Quan ho va sapiguer, va pas sere ges content.

La vaig pas veure més amb la seua amiga.

Va pas venir pus a casa a demanar ajuda.

Va pas revelar mai el seu secret. 

Va pas fer res de tota la setmana.

Va pas tenir cap gest de generositat.

Vam pas veure dingú en travessant la vila.

5. Ara, les parelles amb més, pus i mai resisteixen més que les altres a aquesta intromissió:

La vaig pas més veure amb la seua amiga.

Va pas pus venir a casa a demanar ajuda.

Va pas mai revelar el seu secret.

6. Quan el segon terme de la parella passa davant (en el cas d’una exclamació emfàtica, per exemple), la partícula pas esdevé incorrecta. La cal reemplaçar per no. Ara, dialectalment, aquest no tendeix a desaparèixer:

Cremat!* Enlloc no el traparem!* (i dialectalment amb omissió del no: Cremat! Enlloc el traparem!)

Pobret! D’eixorit,* gens no n’ha sigut! (i dialectalment: Pobret! D’eixorit, gens n’ha sigut!)

D’això, mai no me’n va parlar! (i dialectalment: D’això, mai me’n va parlar!)

De tot això, res no en sabrem! (i dialectalment: De tot això, res en sabrem!)

Dels meus amics, cap no va venir! (i dialectalment: Dels meus amics, cap va venir!)

Això, dingú no m’ho ha dit! (i dialectalment: Això, dingú m’ho ha dit!)

7. Seguint les mateixes regles, la partícula pas pot formar triplets com ara: «pas mai cap», «pas mai enlloc», «pas mai més», «pas mai pus», «pas guaire més», «pas guaire pus», «pas enlloc més», «pas enlloc pus», «pas res més», «pas res pus», «pas dingú més», «pas dingú pus», «pas cap més», «pas cap pus», «pas cap bri», etc.:

En trobarem pas més enlloc.

En sé pas res pus.

Nos en donarà pas cap més.

Pas mai dingú nos va saludar.

Té pas cap bri de seny!

8. I podem enganxar fins a cinc partícules negatives les unes darrere les altres:

En trobarem pas.

En trobarem pas mai.

En trobarem pas mai cap.

En trobarem pas mai cap enlloc.

En trobarem pas mai cap enlloc més.

9. Al Rosselló encara existeix la forma arcaica non de l’adverbi de negació no, fossilitzada en l’expressió non pas, variant septentrional de no pas:

M’estimi millor ella que non pas ell.

10. La partícula pas tota sola no pot servir de resposta:

—Sabes parlar occità?
—No.

11. Remarquem que l’adverbi poc també fa ofici de partícula negativa i que la negació adversativa es fa amb poc o poc que. No es pot fer amb no… pas, perquè pas no té sentit adversatiu en català septentrional:

Poc ho sé. I si li demani, poc que m’ho dirà!

Remarquem que, en la frase precedent, la forma gramaticalment correcta és: «I si li ho demani». En aquest cas, en el parlar dialectal, els rossellonesos ometen el pronom neutre ho. És la mateixa incorrecció que fan els francesos quan diuen «et si je lui demande» en lloc de «et si je le lui demande».

12. Per acabar, remarquem que les partícules negatives perden el seu caràcter negatiu en frases interrogatives o en frases que exprimeixen un dubte o una eventualitat:

Te faria pas plaer de venir amb nosaltres?

Si mai t’ho diuen, ho repeteixis pas!

Glossari

Publicat originàriament a InfoMigjorn, núm. 1.337, 4 de juliol del 2017

Un tast de català d’Elna (índex)