Les fórmules de salutació

Joan Bosch

Introducció

Vaig néixer a Perpinyà l’any 1963, a la clínica «La Rossellonesa» (un nom pre­des­tinat, fa*?) i vaig tenir la sort de fer el meu primer vagit al si d’una família pagesa d’Elna que encara havia conservat ben viu el vernacle il·liberenc*. Mon pare parlava un català deliciós. Nat el 1925 en un mas a dos quilòmetres del vi­lat­ge, no havia tingut cap contacte amb la llengua francesa fins a sis anys, és a dir, fins al seu primer any d’escola. Avui, malauradament, em raca de constatar que aqueixa llengua pairal (que no era exclusiva de mon pare, sinó comuna a tots els contemporanis dels encontorns) hagi desaparegut dels carrers d’Elna i fins i tot dels llocs del departament on birbilleja encara una centella de catala­nitat. I és una veritable pena que aquest patrimoni immaterial que hem deixat per­dre no pugui servir més d’exemple a les joves generacions deleroses de re­cu­perar el parlar de llurs avantpassats.

Fou arran d’aquesta trista constatació que va sorgir la idea mestra d’aquesta sèrie d’articles que avui comença a InfoMigjorn: mirar de fer reviscolar a les ter­res del nord paraules i expressions oblidades i fer descobrir a les terres del sud una altra manera ben genuïna i patrimonial de parlar català.

I dic «català» i no pas «rossellonès», denominació reductora i esbiaixada que mai no ha fet part del nostre vocabulari. Si bé sem* conscients que parlem una va­riant dialectal que els estudiosos denominen «català septentrional», entre no­sal­tres mai no hem dit que parlàvem «rossellonès». Déu no’n guard! Això, són els forasters o els lingüistes moderns que ho diuen!

Com a prova, us aconselli de fer una llambregada als diccionaris, bo i prenent com a referència el Diccionari català-valencià-balear perquè és exempt de mo­der­nismes i castellanismes recents:

Diccionari català-valencià-balear:

rossellonès
m. i f. i adj. Nadiu o propi del Rosselló.

Gran Diccionari de la Llengua Catalana:

rossellonès
1 adj i m i f Del Rosselló (Catalunya del Nord) o del rossellonès (dialecte).
2 m ling Dialecte oriental del català parlat a la Catalunya del Nord.

Per acabar aquesta introducció, també convé precisar que en els meus arti­cles no hi trobareu mai l’estudi acurat i exhaustiu d’un tema particular, cosa que seria fora de l’abast de les meues migrades competències (recordeu-vos que vaig fer tots els estudis a l’escola francesa, en llengua francesa, que no tinc cap diplo­ma de català i que visc i treballi tot l’any en un ambient to­tal­ment fran­cò­fon). Tampoc cap dels meus escrits no tractarà del català sep­ten­trio­nal de ma­ne­ra científica com ho fa l’excel·lent article de la Viquipèdia. La meua manera de procedir serà més prosaica, empírica i natural. Es basarà en la meua expe­rièn­cia personal, en lectures diverses i, sobretot, en converses sen­ti­des a Elna quan eri* mainatge.

El català septentrional segons Joan Veny, Els parlars catalans (Síntesi de dialectologia) (Palma: Moll, 2002, 13a edició), pàg. 42.

Avui, començarem per les salutacions.

Primera característica notable, a Elna mai no diem «hola» (interjecció d’origen àrab, manllevada al castellà). De manera informal, nosaltres, diem «salut» o «adiu» (un «adéu» que ens ve d’Occitània i que fem servir, indistintament, en ar­ri­bar o en partir).

—Adiu, Pere! Com anem?

—Anem fent…

—La setmana entrant vindràs a sopar a casa… Ara, me’n cal anar de seguit. Adiu, i que tot te vagi bé.

—Salut i pau, amic!

Ara, com que les llengües tendeixen a l’economia, les nostres salutacions més usuals es redueixen a «ep» i «iu» (contracció d’adiu) en la parla col·loquial. Ha­bi­tualment, són els homes que diuen «ep» i les dones que diuen «iu».

—Iu! Som la Fina! Te destorbis pas… Te deixi el vestit que m’havies de­ma­nat darrere la porta i me’n vaig rabent que el meu home m’espera…

En el registre formal, tenim el «Déu vos guard», principalment quan dues per­so­nes es troben, i el «Porteu-vos-hi bé» quan s’acomiaden. «Porteu-vos-hi bé» és, també, la fórmula de comiat convencional que posem al peu d’una lletra.

Benvolgut company,

T’escric, avui, per te donar noves del país.

…

Porta-t’hi bé,

Marc

Una altra expressió de comiat que fem servir en un quadre formal és «endéu-siau» (equivalent estricte d’«adéu-siau»). Ara, li podem rebaixar el nivell afe­gint-hi «i la companyia» (al·ludint a la companyia dels àngels) quan l’adrecem a amics o companys.

Brava gent, aviat nos tornarem a veure! Endéu-siau i la companyia!

Aquesta mateixa expressió, també, la podem fer servir quan lamentem alguna pèr­dua o la fi d’alguna cosa. Mes, en aquest cas, en tenim una altra de més popu­lar: «Adiu Feliu!» (l’expressió completa és: «Adiu Feliu! Si tornes pas, escriu!»).

Adiu Feliu! Les vacances són acabades!

Segona característica notable, a Elna mai no diem «bona tarda», «bones tar­des» o «bones». Tot això són castellanades incontestables. Nosaltres diem «bon dia» quan encertem* una persona per primera vegada en el dia i «bona nit» quan ens acomiadem i que fa nit o quan, tot simplement, anem a dormir.

—Se me clouen les parpelles. Bona nit a tothom, me’n vaig a jaure.

Ara, no podem dir «bon dia» o «adiu» a un parent més d’un cop al dia. Quan tornem a casa, anunciem la nostra arribada amb un «Arribem!» i la nostra parti­da amb un «Aré!».

—Aré, mamà! Me’n vaig a escola.

Tercera característica notable, a Elna, quan ens volem assabentar de l’estat de salut del nostre interlocutor, mai no li diem «Què tal?» que és la manera caste­lla­na de fer-ho. Nosaltres li demanem «Com vas?», «Com anem?» o més sim­pà­ticament «Com va la bota?», a la qual cosa podem respondre de manera irò­ni­ca: «Millor que l’espardenya», «Millor que la sabata» o «Fins a mitja pota», si volem mantenir la rima.

—Ep! Andreu, fa temps que t’haviï pas vist? Com va la bota?

—Home! Millor que l’espardenya!

—I bé, me fa pler de veure que tot rutlla de primera… Aré! Me cal afanyar que se fa tard i vol ploure!

—Adiu, manyac! Fes un potó a la teua germana.

Quarta característica notable, a Elna, quan saludem una persona, mai no li «donem la mà» ni tampoc li «estrenyem la mà». Nosaltres, en senyal d’amistat, li «toquem la mà» i prou.

Abans que no comenci el banquet, el novi* va tocar la mà a tots els con­vidats.

Glossari

 
Publicat originàriament a InfoMigjorn, núm. 1.302, 1 de novembre del 2016

Un tast de català d’Elna (índex)