To be, or not to be, that is the question (1):
el verb ésser

Joan Bosch

Quan William Shakespeare va formular en boca de Hamlet la seua famosa inter­rogació existencial «To be or not to be», no podia pas imaginar-se que, quatre-cents anys més tard, es podria aplicar a la llengua catalana, de manera irònica. El laxisme de les institucions acadèmiques a la vista de la caste­lla­nització galopant de la llengua emprada pels mitjans de comunicació fa que, cada dia, hi hagi més dubtes i confusions que s’escampin al si de la comunitat catalanoparlant. Tant i tant que, ben aviat, el jovent nord-català desitjós de recuperar la llengua del país no sabrà més quin verb feien servir els seus avantpassats quan volien conèixer una cosa tan trivial com la temperatura de la sopa a l’hora de menjar. El verb ésser o el verb estar? La sopa és calenta o la sopa està calenta? La nova Gramàtica de la llengua catalana del IEC valida totes dues opcions, mes, abans, quan cerdans, capcinesos, conflentins, valles­pirencs i rossellonesos tenien el català com a llengua materna, els verbs ésser i estar eren ben diferenciats a casa nostra. A dir veritat, eren tan diferents com ho podien ser dos verbs qualssevol, l’un atributiu i l’altre predicatiu. Per il·lustrar aquesta afirmació, em referiré a dos exemples trets de la fraseologia il·libe­renca. Abans, quan la gent d’Elna ens assabentava que «la sopa era calenta», inconscientment, feia servir el verb ésser perquè com a verb copulatiu tradi­cio­nal permetia d’atribuir a la sopa les característiques de l’estat calent, indepen­dent­ment del fet que aquest estat fos transitori o permanent. En canvi, quan ens aconsellava que «deixéssim la sopa sul foc per mor que estigués calenta fins a l’hora de menjar», inconscientment, feia servir el verb estar perquè com a verb predicatiu tradicional significava aquí: ‘romandre en un estat donat, man­te­nir-s’hi’. Permeteu-me que hi insisteixi tan feixugament car és probablement en aquest desplaçament de categoria verbal que resideix la veritable arrel del problema. Si voleu fer una lectura profitosa d’aquest article, heu de tenir pre­sent a l’esperit que són les interferències de la llengua castellana que han fet del verb estar un verb atributiu al sud de l’Albera, cosa completament estranya a la idiosincràsia de la llengua catalana tradicional.

L’article consta de dues parts ben separades en les quals veurem, punt per punt, quins eren els principals camps d’aplicació dels verbs ésser i estar a Elna, quan eri mainatge. Avui comencem pel verb ésser. Del verb estar en parlarem una altra vegada.
 

A) El verb ésser

1. En català septentrional, el verb ésser, a l’infinitiu, revesteix la forma dialectal estre i el verb ser la forma dialectal sere. Aquestes dues formes són estricta­ment equivalents. Ara, de vegades, l’una és millor que l’altra per a evitar hiats desagradables:

Somiava d’estre campió <=> Somiava de sere campió    

I ho va sere! (millor que «I ho va estre!» per a evitar el hiat)

 
2. En aquest article, quan escriuré estre o sere al·ludiré a la variant septen­trional d’aquest verb. En canvi, quan escriuré ésser o ser al·ludiré a la forma normativa.

 
3. De manera general, estre i sere es conjuguen de la mateixa manera que ésser i ser. Les diferències (identificades en negreta) són les següents:

 

Remarquem que les formes sóm i sum es pronuncien [sun] davant vocal i [sum] davant consonant sonora. La forma sóm també es pot escriure som. En aquest article, a despit del fet que els accents diacrítics siguin passats de mo­da, preferim escriure-la sóm per diferenciar-la de la forma normativa som, que representa la primera persona del plural del verb ésser al present d’indicatiu.

4. En català septentrional, estre i sere són els auxiliars de les primeres i sego­nes persones del pretèrit indefinit d’indicatiu de tots els verbs:

Remarquem que en aquest cas, el participi passat no concorda amb el sub­jecte. Ara, sí que concorda amb el complement d’objecte directe quan aquest és un pronom:

—Te recordes d’aquella cançó tan bonica que vas escriure un dia de pluja?

—Hò i tal! Malauradament, la sóm pas mai cantada en públic… 

 
5. En català septentrional, estre i sere són els auxiliars dels temps compostos de tots els verbs pronominals:

 

Remarquem que en aquest cas, el participi passat concorda amb el subjecte.

 
6. En català septentrional, estre i sere són els auxiliars dels temps compostos dels verbs de moviment com ara anar, venir, arribar, partir, entrar, sàller, etc:

Remarquem que en aquest cas, el participi passat concorda amb el subjecte. Justament, és aquesta concordança que permet de destriar entre la primera persona del singular [(jo) sun arribat] i la tercera del plural [(ellos) sun arribats].

 
7. També, estre i sere són els auxiliars de la veu passiva:

El gat menja el ratolí <=> El ratolí és menjat pel gat

 
8. De manera general, remarquem que el verb català ésser té un camp se­màn­tic comparable al del verb francès être i molt més estès que el del verb castellà ser. Les influències contradictòries del francès i del castellà a banda i banda del Pirineu han fet que estre sigui més usitat a Elna que no pas ésser al sud de l’Albera. Per convèncer-nos-en repassarem, una per una, les accep­cions que arre­pleguen els diccionaris i, per a cadascuna, ens demanarem si tenen vi­gèn­cia a Elna.

 
9. Estre: Verb copulatiu que afirma del subjecte la identitat, la possessió, la pertinència a una categoria determinada, la quantitat, l’equivalència, etc.

Qui és? És el pare d’un amic.

Aquest llibre és meu. Aqueixes, són les teues sabates.

Ell és fuster. És el sol fuster que tenim a Elna.

Un colom és un ocell, mes hi ha ocells que són pas coloms.

Nosaltres sem quatre. Això serà massa poc.

Aquesta és com l’altra. És ben pariona.

10. Estre: Existir, tenir realitat.

Déu és i sempre serà. Això pot pas estre! Així és!

 
11. Estre: Escaure’s, esdevenir-se, fer-se…

M’han dit que les sardanes serien a la plaça del mercat.

 
12. Estre: Esdevenir-se un fet en un moment donat.

Diumenge passat va sere l’aniversari de la veïna.

 
13. Estre: Per a indicar una data, l’hora o un instant del dia.

Avui és dimarts. Són deu hores de matí. Encara és d’hora. Aviat serà migdia.

 
14. Estre: Trobar-se en un lloc (a condició que no hi hagi cap noció de durada definida).

La catedral d’Elna és a la vila d’amunt.

La roba neta és a l’armari, ben desada.

La voluntat hi era, solament vàrem mancar de diners…

On és ton pare? Ara és a l’hort. Anit serà a casa.

Avui són aquí. Demà vés a saber on seran.

Remarquem que en aquests exemples no hi ha cap noció de durada, sinó nocions de datació: ara, anit, avui, demà.

 
15. Estre: Arribar a un lloc.

Per anar a Perpinyà, vés-hi en tren. Hi seràs de seguida.

 
16. Estre: Escaure alguna cosa a algú.

El barret m’és petit.

 
17. Estre: Amb un substantiu, un adjectiu, un participi passat o equivalent, exprimeix la qualitat essencial, l’estat natural, transitori o definitiu del subjecte.

Va sere una festa memorable. Demà serà un dia decisiu.

Ma cosina és valenta. Mon pare és mort. Ton germà és un pocavergonya.

Mon fill és jove. Avui és content. La setmana passada era malalt. Ara és guarit.

La sopa és salada. La sopa és calenta. La sopa és freda. La carn és cuita.

La porta és nova. La porta és oberta. La porta és tancada. La porta és espatllada.

La taula és de fusta. La taula és mullada. La taula és eixugada. La taula és parada.

La casa és acabada. La casa és cara. La casa ha sigut venuda avui mateix.

Remarquem que a Elna, en el cas d’un estat transitori, fem servir el verb estar so­la­ment quan precisem la durada d’aquest estat transitori. En aquest cas, es­tar significa ‘restar, romandre’: Ara, la botiga és oberta. Demà estarà tancada tot el dia. 

 
18. Hi estre pas tot: Tenir pertorbades les facultats mentals.

Pobra dona! Hi és pas tota. Li’n manca una galant llossada!

 
19. Estre per a algú: Per a designar el destinatari d’una cosa.

Aquesta lletra és per al teu company.

 
20. Estre per a: Per a designar la finalitat d’una cosa.

Aqueixos estalvis són per a pagar els impostos.

Porti una banasta d’hortalisses. Serà per a la setmana entrant.

 
21. Estre amb algú: Acompanyar algú.

Demà seràs amb la teua germaneta.

 
22. Hi estre: Exclamació de disgust.

Ara hò! Ja hi sem!

 
23. Estre de: Ésser nascut a.

Jo sóm d’Elna i tu de Perpinyà.

 
24. Estre de: Pertànyer a.

Aquesta casa és d’un amic meu.

 
25. Estre de: Ésser partidari de

Ella sempre és de trobar pèls als ous!

 
26. Estre de: Ésser digne de.

Nosaltres, rai! Sem pas de plànyer!

 
27. Estre a algú de: Pertocar-li a algú de.

Ara és a ton pare de decidir…

 
28. Estre a + infinitiu: Manera tradicional de fer el present continu a Elna.

Nosaltres sem a treballar mentre que els altres se passegen!

Ets un pocavergonya! Tu al cafè i jo, aquí, a t’esperar al repetell del sol!

Remarquem que, en aquesta construcció, el verb estre es pot elidir. És el cas del segon exemple.

 
29. Estre bé dues o més persones entre elles: Avenir-se.

Ets bé amb els teus veïns?

 
30. Estre bé: Ésser convenient o oportú.

Penses que serà bé si hi arribem de matinada?

A Elna, en una situació semblant, no diem mai: «Penses que quedarà bé si hi arri­bem de matinada?». El verb quedar és un manlleu del castellà.

Glossari