L’alteritat i la partició (i 2)

Joan Bosch

Vegeu ací la primera part d’aquest article

5. La partició i les interferències del castellà

Quan enumerem unes flors, podem decidir de distingir-les solament per la co­lor. Llavors, si repetim el mot ‘flor’ a cada element de la llista, no cal emprar pas la preposició partitiva de:

Vaig comprar dues flors: una flor blanca i una flor groga.

Ara, si decidim de no repetir-lo, el de partitiu esdevé obligatori:

Vaig comprar dues flors: una de blanca i una de groga.

Ho esdevé perquè hem fet una llista d’elements indeterminats (fent-los precedir per un article o un determinant indefinit). En aquest cas, la preposició de hi fa de correlat del mot flor que hem elidit. Ara, si fem una enumeració amb articles o determinants definits, el de partitiu desapareix:

Vaig comprar dues flors: l’una blanca i l’altra groga.

Me les van robar totes dues: la blanca i la groga.

En tot cas, hem de recordar que en català el de partitiu és obligatori en una colla de construccions que el castellà fa sense. Vegem-ne alguns exemples:

Aquí, notarem que hi ha un punt de divergència entre el català estàndard i el ca­talà del Rosselló. En el cas dels adverbis més i menys, el català septen­trio­nal no fa pas la distinció entre ‘un més’ i ‘un de més’ ni tampoc entre ‘un menys’ i ‘un de menys’. De manera sistemàtica opta per la fórmula partitiva: ‘un de més’ o bé ‘un de menys’. No seria gens sorprenent que a l’origen d’a­ques­ta divergència hi trobéssim les influències contradictòries del castellà i del francès. Vegem-ho en els exemples següents:

Exemple primer: El protagonista demana tres coses i finalment li’n donen cinc: les tres que havia demanat i dues de sobreres.

(castellà): Pedí tres y me dieron cinco. Me dieron dos de más.

(francès): J’en ai demandé trois et on m’en a donné cinq. On m’en a donné deux de plus.

(català): En vaig demanar tres i me’n van donar cinc. Me’n van donar dues de més.

Aquí no hi ha cap problema d’interferència perquè totes tres llengües concor­den.

Exemple segon: Els dos protagonistes comparen les coses que tenen: l’un en té més que l’altre.

(castellà): El tiene tres y yo cinco. Yo tengo dos más (dos más que él).

(català estàndard): Ell en té tres i jo cinc. Jo en tinc dues més (dues més que ell).

(francès): Il en a trois et moi cinq. J’en ai deux de plus (deux de plus que lui).

(català del Rosselló): Ell en té tres i jo cinc. Jo en tinc dues de més (dues de més que ell).

Aquí el català estàndard segueix la lògica castellana (dues més) mentre que el català del Rosselló es decanta cap a la lògica francesa (dues de més), és a dir que fa servir el de partitiu indistintament davant un adjectiu (dues de grogues, dues de boniques, etc.) i davant un adverbi (dues de més, dues de menys, dues de massa, etc.).

Alguns fragments trobats al Corpus Informatitzat del Català Antic (CICA) i al Cor­pus Informatitzat del Valencià (CIVAL) ens autoritzen a dir que aquesta ma­nera de fer no és pas un gal·licisme sinó un arcaisme perfectament acceptable.

 
(Fragment 1) Llibre de Cort de Justícia de Cocentaina (1269-1290)

Johan Martínez procurador d’en Exemén Yénegueç, en nom de procu­ra­cion se clama d’en P. Vidal, e posa contra él que·l dit Exemén Yénegueç s’obligà sotz pena del quart en pagar al dit P. Vidal LXXXI sols per en Martín Navarro a qui él los enprestava en est tayl que liurà al dit Martín Navarro una carta morischa e altra carta xp[crist]ianischa de procuracion; e él que ls demanàs al canterer d’esta vila qui estava en Agost, dién e afer­màn que LXXXI sols li devia ab aquela carta morischa. E no y avia sinó LVI sols e aquels ac e no més. En P. Vidal féu rereclam de LXXXI sols. E axí el dit Exemén Yénegueç pagà de més que no avia pres lo dit Martín Navarro XXV sols e à pagatz per aquestz XXV sols VI sols e IIII diners de quart. E axí són en suma XXXI sols e IIII diners.

Aquest fragment justifica plenament el gir rossellonès. Si hi reordenem els mots, la frase esdevé: «El dit Exemén Yénegueç pagà 25 sols de més que no havia pres lo dit Martín Navarro…». Actualment, el català estàndard ho fa sen­se el de partitiu: «El dit Exemén Yénegueç pagà 25 sols més que no els que havia pres el dit Martín Navarro…».

 
(Fragment 2) Llibre dels fets del rei en Jaume (Segle XIV)

E nós dixem-los “Vosaltres, ¿què y farets d’ajuda si nós hi tornàvem?” e dix lo fiyl d’En Ramon Gaucelm: “Jo us segré ab x cavallers”. E puys dix lo bisbe de Magalona que ns seguiria ab xx. E sobre açò dixeren que molt ne par­la­rien les gents, si nós no y tornàvem. E nós responem-los “Nós no sa­bem què n parlaran les gents, mas nostre Seyor sab que nós ne fom for­sats, e n som, d’aquesta cosa, e anch res del món no ns pesà pus ne tant. Per què jo m ma­ra­veyl de vosaltres molt com podets dir aytal cosa; que sol en la mija nau ha, entre perduts e afolats, ben xv cavals, e creu que en les altres naus n’à entre morts e afolats, bé c; e que nós tornem ara en la mar ab xxx cavalers de més no ns seria bo, car nós som exits ara de la mar tots malmenats per la mar, perquè no y tornaríem per re, ni ns par cosa que fer se pogués”.

Aquí hi tenim un exemple més que valida la formulació rossellonesa: «amb 30 cavallers de més».

 
(Fragment 3) Furs de València – pàgina 155 (1329)

«[…] E aquell qui aquel aver haurà donat, perda aytant de més del seu com a aquel haurà donat […]»

Al Rosselló també diríem «aitant de més» o «tant de més» i no pas «aitant més» o «tant més» com en català estàndard.

 
(Fragment 4) Tirant lo Blanch – pàgina 570 (1490)

«[…] que·ls donen la treva de VI mesos que demanen, e de més, si més volen […]»

Vet aquí un exemple que ens mostra que antigament les construccions amb el de partitiu eren molts més usuals que no pas ara. Modernament tothom diu «i més, si més en volen» en què la partició hi és representada pel pronom en.

Per una altra banda, les recerques al CICA i al CIVAL d’expressions com ara un més, dos més, tres més, alguns més, etc. no van donar gairebé res. Una prova patent que en la llengua antiga les construccions partitives eren molt més usuals que no a hores d’ara. La predominança actual de la forma no par­ti­ti­va «un més» ens empeny a pensar que aquesta forma va ser afavorida per l’es­pa­nyol. Si bé ja existia en època medieval, sembla que llavors es feia servir solament com a forma alternativa o secundària. No n’hem trobat més que una sola ocurrència.

 
(Fragment 5) Tirant lo Blanch – pàgina 294 (1490)

«La onzena carrera, Tirant llançà la sua lança e demanà que li’n do­nas­sen una més grossa […]»

Actualment ho diríem amb un de partitiu: «una de més grossa».

6. Exercicis pràctics

En aquest capítol, ens aplicarem a millorar algunes frases espigolades de l’ar­xiu de Rodamots que vénen dels diccionaris i de la literatura catalana, una prova esclatant que les interferències alteren tots els registres de la llengua. Aquests exer­cicis són simples aplicacions concretes, purament didàctiques, dels ense­nya­ments dels capítols sobre l’alteritat i la partició; no pas judicis ni esmenes de res ni de ningú.

«Pentinat un oliver, ma germana i jo arrossegàvem les borrasses cap a al­tre, fetes uns sacs de laments.».

Marta Rojals, Primavera, estiu, etcètera (Barcelona: La Magrana, 2011), pàg. 63

Aquí, clarament, hi manca l’article un: «Pentinat un oliver, ma germana i jo arrossegàvem les borrasses cap a un altre, fetes uns sacs de laments.».

I si volem restituir un català més tradicional, notarem que l’expressió «estar fet un __» (completament inconeguda a Elna) és una traducció literal del castellà «estar hecho un __». A Elna, per exemple, ningú no diu «Està fet un mentider». Els il·liberencs diuen: «És un mentider acabat».

Però, en aquest cas, la solució amb ‘acabat’ no ens satisfà gens perquè hi afegiria una connotació pejorativa. Finalment, proposem: «Pentinat un oli­ver, ma germana i jo arrossegàvem les borrasses cap a un altre, pla­nyent-nos com uns sacs de laments».

 
«“La vida és una merda”, li va dir no fa gaire la néta […]. “Sí, és una merda”, va respondre, “però no en tenim d’altra”».

Montserrat Roig, Un pensament de sal, un pessic de pebre (Barcelona: Edi­cions 62, 1992), pàg. 276

Aquí, la frase no presenta cap caràcter partitiu. Si hi volem conservar el mot altre, la solució és «no en tenim cap altra». Si no, també la podem esme­nar amb «no en tenim cap més».

 
«Fal·laç: del llatí fallax, -acis, mateix significat. Altres mots de la mateixa família són fal·làcia, infal·lible i defallir.»

Rodamots, dimecres, 24 de gener del 2018

Constatació immediata: hi manca un quantitatiu. Una primera solució és de res­tituir-lo escrivint: «Uns altres mots de la mateixa família són…». Ara, si con­siderem que els mots adduïts són més aviat suplementaris i no pas dife­rents: «Més mots de la mateixa família són…».

 
«¿Us creieu que, avui dia, les dones no tenim altra cosa a fer que anar com un ramat de xais cap al matrimoni? Em pensava que éreu de debò amic meu…».

Maria Mercè Marçal, La passió segons Renée Vivien (Barcelona: Labutxa­ca, 2007), pàg. 33

Aquí la llicència ha estat induïda pel castellà «No tenemos otra cosa que hacer…». L’esmena ‘no tenim alguna altra cosa’ no hi funciona pas per­què en una frase negativa ‘alguna cosa’ es transforma en ‘res’. A més a més, totes dues expressions avui dia i avui en dia han estat denunciades manta vegada com hispanismes. Segons el CIVAL, la primera ocurrència d’avui dia és del 1935 i la d’avui en dia del 1919. Finalment, la frase es­devé: «¿Us creieu que avui les dones no tenim res més a fer que anar com un ramat de xais cap al matrimoni?»

 
«—I tu, que treballes tot l’any? —Va com va, hi ha mesos millors que d’altres.»

Gran diccionari de la llengua catalana, entrada anar.

Aquí tenim la il·lustració clàssica de l’error deguda al francès. Generalment es pot corregir reemplaçant ‘d’altres’ (formulació partitiva) per ‘uns altres’ (formulació no partitiva). Ara, el primer resultat que obtenim: «Va com va, hi ha mesos millors que uns altres» no ens satisfà pas completament i pen­sem que la solució veritablement catalana hauria de ser: «Va com va, hi ha mesos millors i n’hi ha que no tant.»

 
«Jo no me’n vaig sentir capaç fins als vint-i-set anys, d’altres en sentiran la necessitat molt abans, va com va.»

Asha Miró, La filla del Ganges. La història d’una adopció (Barcelona: La Ma­­gra­na, 2003)

Aquí les prerrogatives usuals ens incitarien a reemplaçar ‘d’altres’ per ‘uns altres’ i escriure «uns altres en sentiran la necessitat». Però el desgavell és molt més important. L’estructura de la frase és clarament condicionada per l’espanyol, que hi faria servir immancablement ‘otros’, cosa que en ca­ta­là tradicional resolem amb la construcció ‘haver-hi’, una biga mestra de la sintaxi catalana: «n’hi ha que en sentiran la necessitat». Finalment, observant que la capacitat i la necessitat són dos conceptes diferents, ob­tin­drem un resultat més concís i coherent si eliminem el mot necessitat. I per acabar de reblar el clau, recordeu-vos de la publicació de l’InfoMigjorn núm. 1.392 titulada «Amb article o sense?» en la qual explicàvem que de ma­ne­ra general els nombres i els percentatges van sense article: «Jo no me’n vaig sentir capaç fins a vint-i-set anys, n’hi ha que se n’hi sentiran molt abans, va com va.»

 
«Generalment parlant, la gent considera que els metges que té a prop, els de la localitat (de capçalera), són mediocres. Va com va: de vegades ho són, altres no tant.»

Josep Pla, Notes disperses (Barcelona: Destino, 1969), pàg. 265

Aquí podríem reemplaçar ‘altres’ per ‘algunes altres’ i escriure ‘algunes al­tres no tant’. Però si volem insistir sobre l’aspecte aleatori, convindria repe­tir-hi el mot vegada: «Va com va: de vegades ho són, de vegades no tant.»

 
«No ens queda altre remei que fer un vaitot; és l’última oportunitat que tenim.»

Diccionari de sinònims de frases fetes, de M. Teresa Espinal, entrada arriscar-se.

Aquí clarament, la frase sencera és el resultat de la traducció literal del cas­te­llà «No nos queda otro remedio que…», que exprimeix més aviat la ine­xis­tència d’un remei suplementari (quantitat nul·la) que no pas la inexis­tèn­cia d’un remei diferent (alteritat). En un cas semblant convé de dissipar el dubte i de reemplaçar ‘altre’ per ‘més’. I com que el verb ‘quedar’ també és castellà (i completament inconegut al Rosselló), restituirem un català molt més natural escrivint: «No ens toca [cap] més remei que fer un vaitot; és l’última oportunitat que tenim.»

 
«Em feia il·lusió sobretot de menjar-hi una bullabessa que en les meves es­ta­des anteriors m’havia semblat excel·lent. Aquell vespre, però, vaig poder constatar que la il·lusió se n’anava aigua avall ràpidament. Les grans il·lu­sions són el somni d’una ombra, i per això duren tant. Les petites, en canvi, se us moren una darrere l’altra…»

Josep Pla, «Contraban», dins Aigua de mar. Una tria (Barcelona: Labutxa­ca, 2011), pàg. 252

La fi d’aquest extracte no ens sastisfà gaire perquè estableix una relació en­tre una quantitat indefinida ‘una’ i una quantitat definida ‘l’altra’. Com que s’hi tracta d’elements definits ‘les il·lusions petites’ convé de restablir l’equilibri reemplaçant l’element indefinit ‘una’ pel seu equivalent definit ‘l’una’: «Les petites, en canvi, se us moren l’una darrere l’altra…».

I si volem anar més lluny, hi afegirem dues coses:

• L’expressió ‘en canvi’ tan comuna a l’oral com a l’escrit i que significa ‘No així sinó altrament’ és castellana. Ni tan sols figura al Diccionari català-valencià-balear (DCVB).
• Si consulteu els diccionaris, us adonareu que tots els mots de la mateixa família que il·lusió (és a dir: il·lús, il·lusionable, il·lusionador, il·lusio­nar, il·lusionisme, il·lusionista, il·lusori, etc.), tots, absolutament tots, remeten a aspectes negatius i enganyívols. Tots, llevat d’un, el mot prin­ci­pal de la família.

És molt sorprenent que, a tocar dels significats tradicionals que hi donem nosaltres a Elna, és a dir:

1. Error de percepció, de judici o raonament provocat per una apa­ren­ça,

2. Error d’interpretació d’una dada o d’un fenomen físic,

3. Esperança sense fonament real

el mot il·lusió tingui una accepció afegida que sembla contradir totes les altres:

4. Alegria, entusiasme, que hom experimenta amb l’esperança o la realització d’alguna cosa agradable.

L’explicació n’és molt simple. Aquest darrer significat, inconegut a Elna, és un hispanisme. El trobem tal qual a l’entrada ilusión del diccionari castellà WordReference:

3. Entusiasmo, alegría: Me hizo mucha ilusión el regalo.

Però, el vocabulari de la llengua catalana medieval de Lluís Faraudo de Saint-Germain no l’arreplega pas:

IL·LUSIÓ: Error dels senys corporals o de la intel·ligència que fa pren­dre una aparença per realitat.

IL·LUSIONS (FER ___): Il·lusionar, enganyar.

El català modern fa un ús excessiu i gairebé sempre castellà del mot il·lu­­sió. Ho atesten una colla de frases trobades a internet que us propo­sem d’es­menar de ma manera següent (de frases del mateix gènere, en tro­ba­reu a cabassades):

Juntament amb aquesta accepció castellana, el català modern ha adop­tat el gir ‘Fer il·lusió a algú fer alguna cosa’ també copiat de l’espanyol ‘Ha­cer ilusión a alguien hacer algo’ i completament inconegut a Elna.

Per tant, amb el significat castellà d’alegria i d’entusiasme, un rossello­nès no diria mai: ‘Em feia il·lusió sobretot de menjar-hi una bullabessa…’ sinó ‘Me feia goig sobretot d’hi menjar una bullinada…’.

Però, aquí, en Josep Pla fa servir el mot il·lusió amb el seny català cor­rec­te d’esperança sense fonament real. Ara ho fa amb una expressió co­piada de l’espanyol. Els rossellonesos no ho dirien pas en singular si­nó en plural: ‘Me feia il·lusions sobretot d’hi menjar una bullinada…’.

En conclusió, si confegim totes aquestes observacions, arribem al resul­tat següent: «Em feia il·lusions sobretot de menjar-hi una bullabessa que en les meves estades anteriors m’havia semblat excel·lent. Aquell ves­pre, però, vaig poder constatar que les il·lusions se n’anaven aigua avall ràpi­da­ment. Les grans il·lusions són el somni d’una ombra, i per això duren tant. Les petites, ben altrament, se us moren l’una darrere l’altra…»

Glossari

Publicat originàriament a InfoMigjorn, núm. 1.402, 11 de desembre del 2018

Un tast de català d’Elna (índex)