Escriure sobre literatura és com posar un espill davant el rostre bifront de Janus. La peculiaritat més celebrada d’aquesta deïtat tutelar és que, dreçada al llindar de les cases, guaita al mateix temps enfora i endins de la seua talaia. És a dir, que alhora protegeix i vigila, i oculta el mateix que revela. La doble mirada de Janus exigiria, per ser-nos desvelada, dos espills encarats i, com sabem, els reflexos dels espills encarats són infinits. Així mateix l’esforç d’il·luminar per mitjà de paraules un univers exclusivament verbal.

Enric Sòria, L’espill de Janus. Notes sobre literatura catalana (Barcelona: Proa, 2000), pàg. 11

La natura és una mena d’immens rostre de Janus. Res no és el que sembla, tot té diverses possibilitats, la vida té dues cares. Una rosella vista per una abella té poc a veure a la que mirem nosaltres, i la nostra mirada també descobreix coses distintes (no és el mateix la mirada del naturalista, la del llaurador o la de Claude Monet). I, tanmateix, és aquesta mena de rostre de Janus el que fa de la vida quelcom tan fascinant, tan enlluernador: la bellesa d’aquest món reposa precisament en la dificultat d’existir, en el perill de viure, en els amagatalls que pot presentar a la vista.

Martí Domínguez, «Les dues cares de la papallona paó» (El Temps, 25 de juliol del 2005)