Els estrangers, vius com ells sols, han descobert Eivissa abans que nosaltres i s’hi instal·len a tota velocitat. Tant per tant, doncs, valdria més que els que s’hi instal·lin siguem nosaltres. Perquè, si no, a aquest pas, un dia ens trobarem que, per entrar a Eivissa, haurem de comprar un bitllet a una guixeta que haurà posat un alemany a la porta de l’illa…

Irene Polo, «Viatge al paradís. Postals d’Eivissa» (L’Instant, 2 de maig del 1935), reproduït a La fascinació del periodisme. Cròniques (1930-1936) (Barcelona: Quaderns Crema, 2003), pàg. 246

En els últims cent anys, els catalans no han deixat de rebre sermons. Quan deien taquilla, algú els recriminava que en català es deia guixeta. Ara la situació s’ha capgirat: quan diuen guixeta, algú els recrimina que en català es diu taquilla. No m’estranya que tinguin tantes crisis d’ansietat i hagin de passar temporades en balnearis.
   Una solució raonable seria acceptar guixeta com a normativa al costat de taquilla. Dos manlleus que conviurien com Josep i Maria. Taquilla compta amb una certa constel·lació: taquiller -a, taquillatge, fer taquilla; guixeta, no. Viu tota sola, com aquelles primeres taquilleres del metro de Barcelona, que la normativa municipal exigia que fossin solteres o vídues. No em queda del tot clar què impedia a una dona casada despatxar bitllets en una garita sense que la moral en sortís perjudicada. Una guixeta de metro no em sembla un lloc adequat per consumar un adulteri.

Enric Gomà, El català tranquil (Barcelona: Pòrtic, 2021)